Del rearmament a la guerra comercial
Armament. Aquest interregne global és cada cop més bel·ligerant. De la contestació de les normes internacionals a la guerra comercial; del rearmament i la impunitat militar a la feblesa de la diplomàcia. “No havíem vist les armes nuclears exercir un paper tan destacat en les relacions internacionals des de la Guerra Freda”, afirma Wilfred Wan, director del Programa d'Armes de Destrucció Massiva del SIPRI. L’Institut Internacional d’Estudis per la Pau d’Estocolm acaba de publicar el seu informe anual, i alerta contra la “normalització” de l’amenaça nuclear. La diplomàcia del desarmament passa per hores baixes, mentre l’escalada retòrica de l’amenaça atòmica ha entrat a formar part dels escenaris hipotètics dels conflictes, com a Ucraïna o el Pròxim Orient. Mentrestant, el nombre de caps nuclears continua creixent a escala global, sobretot per l’accelerada ampliació de l’arsenal xinès.
Si en la dècada dels 90, en plena desaparició de la Unió Soviètica, els experts parlaven del “dividend de la pau”, ara el món sembla abocat a invertir en els dividends de la guerra. La indústria de l’armament n’és la guanyadora.
Una enquesta del diari Financial Times sobre els plans de contractació de les principals empreses europees i nord-americanes de defensa i aeroespacial, constata la incorporació de milers de treballadors en els pròxims mesos per poder lliurar el gran volum de comandes que tenen, “a prop dels màxims històrics”, segons el rotatiu. Les empreses mundials de defensa estan reclutant treballadors al ritme més ràpid des del final de la Guerra Freda. Són els dividends d’un rearmament, alimentat per aquesta desregulació global que augmenta els nivells d’incertesa i conflictivitat.
Aranzels. També s’accelera la guerra comercial. La campanya electoral als Estats Units ha acabat convertida en una cursa pel proteccionisme. Si Joe Biden va anunciar l’aplicació d’aranzels a una sèrie de productes xinesos, inclosa una tarifa del 100% als vehicles elèctrics, Donald Trump ha promès aranzels del 200% als cotxes xinesos, més un 10% a totes les importacions d'arreu.
Tot i que l'economia xinesa està tocada, les seves fàbriques, molt subvencionades, estan desbordades de productes per a l’exportació que inunden els mercats globals a preus imbatibles: plaques solars, bateries, biotecnologies... Les importacions europees de cotxes elèctrics xinesos han passat de zero a 12.000 milions d'euros en només cinc anys.
La por a la inseguretat s’ha imposat a banda i banda de l’Atlàntic. Davant la constatació d’una retirada econòmica de la Unió Europea, cada cop més allunyada de la Xina i els Estats Units, Brussel·les també es va apuntar, la setmana passada, a les barreres comercials al cotxe elèctric, en una escalada proteccionista que ara amenaça amb girar-se en contra perquè Pequín estudia si imposa aranzels al sector porcí europeu en una mesura que pot afectar la indústria càrnia catalana.
Però la guerra comercial també deixa dividends. Noves potències imprescindibles s’estan consolidant en aquesta reconfiguració del comerç mundial. Són els països al voltant dels quals pivota la globalització, com Mèxic, el Marroc, Vietnam o Indonèsia, que fan de connectors entre gegants econòmics en competició o, directament, de porta d’entrada de fabricacions xineses cap a Europa o els Estats Units.
El món es reconfigura des de la competició i la por.