Lluitar per una vida millor
Vull començar aquest article agraint a TV3 el magnífic reportatge del 30 minuts Vides deportades,per posar de manifest d'una manera tan palesa una realitat que vivim dia rere dia, però de la qual la majoria no s'assabenta, perquè sovint només es veu una part de la realitat. O, també, perquè la realitat convertida en un fet teòric i general no és tan punyent com conèixer les persones que la pateixen de debò.
Tinc la sort de conèixer i estimar molts amics senegalesos que han estat i són víctimes d'una situació que sovint desconeixem i que és darrere d'aquells africans que ens trobem pel carrer, arrossegant un carret de deixalles per les quals rebran uns cèntims, o dels manters que carreguen a les espatlles farcells enormes que han plegat ràpidament per les seves quatre cantonades per fugir quan han de fer-ho.
Què hi darrere d'aquests africans, desconeguts per a una gran part de la població? Molts dels que teniu l'oportunitat de tenir amics senegalesos ho sabeu: un passat de pobresa del qual van decidir fugir per ajudar la seva família; un periple inversemblant de dies, mesos o fins i tot anys per poder travessar el desert; el perill d'un mar que ja ha engolit milers de companys que han intentat abans que ells el mateix: sortir de la seva pròpia pobresa enviant diners des d'un món que els mitjans de comunicació els pinten molt millor que el dels poblats on sobreviuen els seus éssers estimats.
El millor del 30 minuts va ser precisament que ens presentava casos individuals i tan reals com els que coneixeríem si ens acostéssim a alguns dels que conviuen amb nosaltres i passen desapercebuts per a la majoria.
El Dabo, l'Ibrahim, el Lamine i el Bob són, per exemple, amics que conec i dels quals he pogut apreciar una bonhomia, un esperit de treball, una honradesa i moltes altres qualitats que podrien posar al servei del país on emigren i fer créixer el nombre d'afiliats a la Seguretat Social si poguessin treballar en condicions normals.
Però hi ha una llei d'estrangeria, tan contradictòria com injusta, per la qual han de passar tres anys -estant empadronats- per poder aconseguir el permís de treball. Amb la qual cosa durant aquest llarg període de temps no poden subsistir si no s'acullen a una economia submergida, a la venda il·legal o a qualsevol manera d'aconseguir els diners necessaris per sobreviure. I això, sempre amb l'angoixa de ser aïllats al centre d'internament o de ser retornats al seus països d'origen.
Em va cridar l'atenció un senegalès del reportatge a qui van entrevistar des de la seva situació actual de retorn al Senegal, on havia sigut deportat feia uns mesos. Parlava català perfectament, tenia estudis i havia aconseguit una integració que ja la voldria per a moltes persones de procedències més properes i que estan instal·lades aquí des de fa molts anys. Però el seu permís de treball havia trobat tantes traves que al final el van enxampar com a il·legal i el van deportar, la qual cosa va trencar de cop tots els somnis amb què un jove pot començar la seva vida adulta.
Ara, humiliat pel "fracàs" amb el qual l'assenyalen els seus amics i familiars, és una víctima més entre tants immigrants sotmesos a una llei d'estrangeria que els ha permès l'entrada a casa nostra però que, alhora, els dificulta de tal manera la legalització que de fet tanca les portes que aparentment els havia obert.
Sé que em podeu dir -els més entesos- que simplifico molt la qüestió i que és molt més complicada. Segurament. Però això no obsta perquè ens faci patir veure com es tracten injustament amics nostres que no són culpables de les grans diferències socials entre el nord i el sud i que, com tothom, tenen dret a lluitar per una vida millor, i de cercar-la allà on la viuen.