La realitat no és notícia

ÉS MÉS FÀCIL que els mitjans parlem de metges que d’infermeres perquè per sort hi ha bons investigadors i cada dos per tres un hospital fa alguna cosa per primera vegada. En canvi mai és la primera vegada que una infermera posa la mà a sobre d’un pacient i el tranquil·litza mentre li endevina la vena que punxarà magistralment.

Ens és més fàcil parlar de castellers que fan un rècord que d’una trobada de diables, menys mesurable. I ens costa destacar que 13.000 nens escoltes es reuneixen a Tàrrega per canviar el món, però si un dia es perd una criatura en unes colònies allà serem amb els altaveus.

Diem que periodisme és allò que algú no vol que se sàpiga però dediquem massa espai a qui té més gabinets de comunicació perquè es publiqui just el que li convé que se sàpiga.

Quan els polítics van començar a fer tuits en lloc de rodes de premsa semblava que el periodista podria deixar de fer de portaveu, però no: ara ens toca aplegar els tuits que fa el polític.

L’actualitat s’allunya de la realitat perquè tenim uns barems amb una lògica interna que tot el que té de lògica ho té de perversa: l’espai que dediquem als maltractaments ens impedeix destacar on ens fan bons tractes. L’actualitat és polèmica, és fricció, és violència, és competició. I com que ens té abduïts perquè mai havíem tingut tantes eines per compartir-la, correm el perill de confondre-la amb la vida, o de deixar que la vida la imiti més del compte.

No podem oblidar les persones que, des de la seva posició, cada dia milloren l’ambient del lloc per on passen. La gent que ens fa millors destaca menys que la que ens fa la vida impossible, ens costa valorar-los fins que els trobem a faltar: llavors sí que són notícia. És l’hora de donar més protagonisme a la realitat, encara que no sembli notícia, en lloc de regalar-lo a relats precuinats que semblen notícia, però són una ficció.