Fa nou anys, el 24 de novembre de 2015, el president de la República de Gàmbia va declarar la seva intenció de prohibir l'ablació del clítoris com a pràctica ritual socialment normalitzada. Val a dir que l'argument no tenia res a veure amb el benestar de les dones ni amb la defensa dels drets humans més elementals, sinó amb el bon nom de la religió majoritària del país, l'islam. En efecte, l'ablació no té cap relació amb aquesta fe, malgrat els sovintejats llocs comuns sobre el tema, però sí amb la manera com es viu allí. Ara el Parlament d'aquella república minúscula, si fa no fa de la mida de les comarques de Lleida, ha estat a punt de revocar la prohibició i permetre de nou una intervenció que és irreversible, dolorosa i plena de perills a curt i a llarg termini (des de les infeccions immediates a problemes molt posteriors durant el part, passant per tota mena de possibles complicacions). El passat 4 de març la majoria absoluta dels diputats (incloses cinc dones) van decidir que la prohibició era contrària al dret dels ciutadans "a viure la seva cultura i la seva religió tal com queden garantits a la Constitució". A les manifestacions a favor de revocació hi havia nombroses dones, la majoria joves. Òbviament, n'hi ha moltes altres que hi estan en contra.
A banda de la natural incomoditat que genera un tema tan terrible com aquest, els occidentals, tant homes com sobretot dones, el vivim amb desconcert, especialment quan deixem de banda els tòpics previsibles. Un article de la Dra. Marika Tsolakis basat en una recerca qualitativa, intitulat Socio-cultural perceptions of female genital mutilation and consequences on labour in the Gambia, fa palesa la divisió d'opinions entre les dones gambianes. Les partidàries de revocar la llei de 2015 s'acullen a la llibertat d'elecció ("people should have freedom of choice") en un tema que associen, entre altres coses, a la higiene (!?).
I ara, anem al fons de la qüestió. Compte, perquè la següent pregunta la carrega el diable: tots hauríem de tenir els mateixos drets? Si afirmo que sí, sense matisar res més, resultarà que jo tinc dret a votar al Paraguai, posem per cas. La pregunta sensata, en realitat, és una altra: calen uns drets universals pel simple fet de ser humans? Des de la perspectiva del progressisme de matriu il·lustrada, la Declaració Universal dels Drets Humans afecta igual una adolescent gambiana que un noi australià o una àvia tibetana. Són humans i punt. Des d'aquesta perspectiva, la mutilació genital és injustificable, com també ho és la tortura i moltes altres coses. Des de la mirada postmoderna basada en l'exacerbació de la diferència, en canvi, les coses no es veuen així. I és cert que allò que anomenem "drets humans" no són cap decàleg atemporal caigut del cel; en realitat, formen part d'un breu document aprovat el 10 de novembre del 1948 al Palau Chaillot de París per una comissió de les Nacions Unides. Aquest paper va néixer arran de 15 esborranys previs elaborats al llarg de 85 sessions, en les quals es van discutir prop de 200 esmenes. Per què l'esborrany número 16 és ara quasi sagrat mentre que el número 7, o el 9, o el 15, dormen en algun arxivador polsós? Com pot ser que siguin universals si l'any 1948 la majoria dels actuals països del món eren encara colònies sense veu, ni vot, ni dignitat política? Per tant, els drets humans són, en realitat, un invent contingent d'homes blancs heterosexuals cristians que van guanyar la Segona Guerra Mundial, etcètera, etcètera, etcètera.
Aquesta segona manera de veure les coses a la dècada del 1980 significava una cosa que d'alguna manera –ni que fos per subratllar determinades contradiccions– era emancipadora, però ara en vol dir una altra de molt diferent. El discurs oficial a la Xina o a Rússia és que ells, per tradició cultural, perceben la democràcia "d'una altra manera", igual que a Gàmbia afirmen que la gent té dret a viure lliurement "les seves arrels culturals". El discurs sona bé, i el món woke el compra de cap a peus tot assumint que les "veritats postcolonials" dels homes blancs heterosexuals cristians, etc. no valen per a tothom i s'han de qüestionar sempre. Amb això vull dir que el debat sobre la mutilació genital a Gàmbia està més a prop de nosaltres del que ens pensem. Té un altre llenguatge i un to diferent, però acaba desembocant al mateix lloc. Tot és relatiu, tot és una construcció cultural... Doncs molt bé. Després d'haver assumit institucionalment aquesta perspectiva, però, convé atenir-nos a les conseqüències i no fingir sorpreses.
