La realitat com a campanya

 “Hauríem de despullar-nos de tanta xerrameca”
Josep Maria Esquirol

Ja ha arrencat la campanya electoral i més valdrà posar-se, preventivament, l'escafandre. Obrir el paraigua davant l’elevat risc que ploguin mentides efímeres en temps de sequera –també política–. Mentre el màrqueting va ofegant la democràcia, la propaganda escanya els debats i ens assetja un context creixent de desdemocratització global. Per contra, però, mínima exigència republicana i democràtica enfront de la deriva de la societat de l’espectacle; caldrà parar bé l’orella, obrir bé els ulls i parar atenció, això que determinades noves tecnologies ens furten cada dia. I, en aquest sentit, l’interactiu d’aquest diari, poble a poble, és del tot recomanable. Atenció contra dissolució, una cosa no treu l’altra: una cosa nega l’altra mútuament. Afegim-hi que en cada elecció sura sempre una inflació política desbocada, en tots els sentits possibles i en totes les seves variacions econòmiques, com recordava ahir l’Albert Closas a TV3. En termes electorals, també hi ha reduflació –oferir menys per més al mateix preu–, escaflació –garrepejar per totes bandes sortides als problemes que patim–, merdiflació –literalment, el que suggereix el mot, embolcalls de fireta a preu inflat–, avarflació –pura avarícia de quan s'apuja el preu per la cara– i excuflació –l’excusa com a via per col·locar mercaderia avariada i caducada en molts sentits–. Mentrestant, la vida real va tornar a pujar un 3,9% durant el mes d’abril. I ja n’hem perdut el recompte des de l’esclat de la guerra.

Dues consideracions prèvies van juntes. Amb sufragi universal, aquestes són les dotzenes eleccions municipals democràtiques des de la fi formal de la dictadura –la continuïtat formal i informal donaria per a una enciclopèdia–. Amb l’excepció del breu lapse de la II República estroncada i anorreada, votem ajuntaments per sufragi universal només des de fa 44 anys. Poc o ben poc: una gota d’aigua en la història de qualsevol poble. He dit "sufragi universal" i caldria matisar-ho molt, esclar: l’anomalia més específica d’aquestes comicis és que el 28 de maig el 16% de la societat catalana no votarà. I no perquè s’abstinguin, per descrèdit democràtic, per menfotisme o perquè cap opció els convenci. Aquest 16% està constituït per les persones migrants que, malgrat que fa molts anys que hi són i que conformen el país de ple dret, queden vetats i exclosos de la cita democràtica, conseqüència directa d’un racisme estructural que és també racisme electoral. Estem parlant ben bé d’un milió de persones desproveïdes d’escollir els governs dels municipis on viuen.

No sé si es tracta d’apamar la mesura exacta dels nostres dies, com escrivia la Charlotte Delbo, però la realitat diària, lluny de la intel·ligència artificial i massa sovint de la humana, sempre entra en campanya i s’acaba escolant irremeiablement. Per començar, i fins que no sigui així, caldrà repetir-ho mil cops: les dades d’exclusió social, d’increments de les desigualtats en totes les esferes i de risc de pobresa en la nostra societat estan en xifres històriques, fregant el 30%. Que l’exclusió social té mil cares i deriva en múltiples exclusions, també de participació política, ho poden comprovar avui mateix, però ho veurem també la nit del recompte electoral. En les municipals del 2019, al municipi més ric segons la renda familiar bruta disponible de Catalunya hi va votar el 69% del cens. Al municipi més pobre amb el mateix indicador, Lloret de Mar, el 54%.

Més realitat inapel·lable i esgotadora. Fa dècades que la crisi d’habitatge és a l’ordre del dia, especialment rere l’orgia immobiliària que va petar el 2008 i venia de molt abans. L’emergència en l’accés a l’habitatge que tenalla el país –la meitat dels llogaters estan en risc de pobresa, segons el Banc d’Espanya– plou a bots i barrals des d’aleshores. I d’aleshores ençà no ha parat la sagnia epidèmica dels desnonaments quotidians: 300.000 als Països Catalans. ¿15 anys no són prou, democràticament parlant, per haver-ho solucionat? I per què no s’ha volgut solucionar? Aquesta sola pregunta despulla tota la resta. Perquè la brutal paradoxa democràtica és que el període més llarg de suspensió temporal dels desnonaments només es va produir en pandèmia i a conseqüència d’un maleït virus. Que, una dècada i mitja després, el brogit de la precampanya siguin esbirros i mercenaris a qui els mitjans fan la promoció comercial, pizzes repartides per l’extrema dreta a la Bonanova i la tòxica Sareb amb milers de pisos buits com a teló de fons diu ben poc de tot plegat. Per sort, amb campanya electoral o sense, el moviment pel dret a l’habitatge atura desnonaments cada dia des de l’infaust 2008, mentre els comunicats de la gran banca i l’oligopoli elèctric subratllen lacònicament el caràcter històric dels beneficis obtinguts l’any passat. Ja se sap. Nosaltres votem cada 1.500 dies. Els mercats financers ho fan cada dia. I alguns gallegen una inflexibilitat amb els okupes inversament proporcional a la laxitud amb els fons voltor.

Som on som –més val saber i dir-ho, diria el poeta–. I molts ens volen fer oblidar que també hi som, encara, rere cinc anys d’excepcionalitat que no han acabat pas. Les segones eleccions municipals des de l’octubre del 2017 encara escupen el llenguatge de l’exili, dels sumaris sota secret judicial, dels processos pendents –més de 500 persones pendents de judici encara–, de les trames de guerra bruta –les sabudes i les que no– o de la comissió del Parlament Europeu certificant el segell d’estat de l’espionatge perpetrat amb Pegasus. Que el municipalisme se’ls escapa i ha estat clau en les demandes democràtiques del país em temo que ho saben ells tan bé –o millor– que nosaltres mateixos. Abans-d'ahir, no se n’oblidin mai, la Fiscalia ordenava investigar 712 alcaldes i alcaldesses per donar suport a l’1-O. És a dir, el 75% dels alcaldes del país. Ja diran.

Però ara que es veu que Palomares –quin déjà-vu, per Déu– centra la visita de Pedro Sánchez a Joe Biden, caldrà recordar una de les millors aproximacions que s’han fet mai al mot ajuntament. Com a juntura. La va elaborar l’estimat Josep Maria Esquirol a La resistència íntima (Quaderns Crema, 2015) i perdurarà sempre. L’ajuntament com a espai de trobada, com a casa comuna i com a espai predilecte des d’on poder resistir i subvertir totes les fuetades. Estem en campanya i ja tornem a ser al cap del carrer. A L’home que va matar Liberty Valance, com a totes les seves pel·lícules, John Ford traça amb lúcida claredat moral la línia diàfana i severa entre el bé i el mal mentre, alhora, esborra fins a la confusió la frontera entre els bons i els dolents. I cada ajuntament és l’espai on provar d’aclarir-nos.