Ray Dagg

A aquestes alçades qualsevol persona de bé ja s’ha empassat les vuit hores del documental Get back observant els gestos, rient les bromes, encomanant-se dels badalls i quasi respirant el fum dels pitis dels Beatles mentre assajaven un gran espectacle musical-televisiu l’any 69. L’últim cop que actuarien junts seria al terrat de la discogràfica Apple, el 30 de gener. Ja saben: Lennon i Harrison amb antianimalistes abrics de pells, Ringo amb un impermeable vermell d’inadaptat social, Paul amb l’elegància com a únic remei contra el fred, Billy Preston fent de cinquè en discòrdia. I un petit detall: no van demanar autorització municipal. Per tant, les queixes dels veïns més aixafaguitarres van fer intervenir dos bobbies, que al llargmetratge protagonitzen una pulcra intervenció policial al vestíbul de l’edifici. Si no els sap greu, begging your pardon, si fos possible, només demanem que abaixin el volum, etcètera. El portaveu dels agents de l’ordre, de només 19 anys i amb aquella absurda corretja de casc travessant-li la barbeta, complia amb el seu deure. Amenaçar amb arrestar la banda era un excés, però va funcionar. Ell era l’autoritat legal i va aconseguir tancar el concert al cap de 45 minuts de desobediència. Cinquanta-dos anys més tard, ningú no recorda el seu nom. Tothom, en canvi, recorda l’últim concert dels Beatles.

Comparteixo espais de reflexió, articulisme i tertúlies amb diversos perfils Ray Dagg. El seu argument és indiscutible: si no es compleixen les lleis i les sentències, no hi ha forma de conviure. Evidentment podem debatre sobre la proporcionalitat, i que si Trapero o que si els piolins o que si la Brimo, però la reflexió sempre ha estat molt més de fons: el compliment de la llei o el dret a la desobediència. No puc negar la major, ni jo ni ningú: complir les lleis i les sentències és un codi mínim de convivència. Però tampoc no podem negar la menor, i és que durant 45 minuts el policia no va gosar aturar el concert i que encara menys no va poder aturar la història. Cadascú escull quin paper vol fer en un conflicte. Com que no ens accepten exemples com el de Rosa Parks, perquè ho troben massa dramàtic i perquè representa que vivim en una democràcia exemplar (etcètera etcètera), és tan fàcil com fixar-nos en la desobediència d’una simple ordenança municipal. Tenia raó Ray Dagg? Tenia tota la raó, com la té un jutge imparcial, com la té la Comissió Europea dient que les Constitucions s’han de respectar (també l’europea, per cert). El problema és precisament aquest: que només tenen raó. 

Cadascú, com deia, escull el seu rol en un conflicte. Sempre s’acabarà produint aquell silenci tens del hall de l’edifici: són els mateixos 45 minuts que van romandre els votants de l’1-O de l’Institut Ramon Llull davant dels agents de policia. 45 minuts de “I ara què?” que esdevenen físics, incòmodes, inevitables, història en directe. Mentre les urnes s’omplien, mentre la gent hi era –és a dir, mentre els Beatles feien el concert– tant se valien dos agents com tres mil perquè ja no importava tenir raó sinó decantar la balança. Quin és el problema? El problema és que la balança només es decanta si hi ha un concert dels Beatles: és a dir, si és un bon concert. Si afinen. Si els veïns escolten i els vianants s’aturen. Quan la música és bona, la legitimitat per tocar al terrat no ve de la llei sinó d’una cosa superior que acabarà marcant la norma. En canvi, la balança torna a caure a favor de policies i jutges quan es deixa d’afinar. Si qui es posa a bramar és Yoko Ono no només la desobediència esdevé molesta i vulgar, sinó que fins i tot jo trucaria a les forces de l’ordre. M’explico, oi?

Cadascú escull el seu rol i, en aquell moment, l’independentisme era infinitament millor que la grisor constitucionalista. Avui, però, les actuals carreres en solitari fan pena. Som una olla de grills insuportable i ineficaç que només sembla voler cridar l’atenció o impostar vells èxits. Si bé agafar-se només a la llei i l’ordre és una postura trista que normalment domina el present però mai el futur, desafinar és encara més indefensable. El franquisme va prohibir diverses cançons a Llach, però ell va guanyar Franco a través del nivell i del talent. Ara, quan ha tornat, resulta que Llach encara afina. Contra què? Contra l’ofec autoritari, sí, però cada cop més contra nosaltres mateixos. O toquem bé, o aturem el concert immediatament. Perquè si ens hem de limitar a acatar lleis, francament, ho fa molt millor Ray Dagg.