Els 11 del Raval també mereixen reparació periodística

El Periódico treu un bon tema: “La condemna a la cèl·lula del Raval es va basar en un testimoni que va mentir”. Aquest testimoni, segons explica el diari, era un agent encobert francès. Ho sustenta en un cable de Wikileaks i en unes declaracions d’un agregat d’Interior de l’ambaixada francesa. El diari suggereix que la condemna va ser un intercanvi de favors entre serveis d’intel·ligència. “Que aquesta denúncia serveixi [...] per depurar responsabilitats i millorar procediments que evitin errors tan greus com aquest”, diu l’editorial. I el catedràtic de dret penal Joan J. Queralt rebla: “Esperem que, ara, en instància de revisió, es tingui la gallardia de reconèixer i reparar l’error”. Però el diari no ha coronat el pastís d’aquesta cobertura del cas: li falta la cirereta d’admetre que, entre els protocols que van fallar, els periodístics figuren en un lloc destacat. El Periódico va publicar aleshores -corria el 2008- una portada amb un 19-G enorme, data en què s’havia de cometre el presumpte atemptat, per suggerir el vincle amb l’11-S i l’11-M. La Vanguardia va publicar que l’objectiu era una mesquita del barri. El País parlava d’una relació entre els condemnats i el líder talibà Baitullah Mehsud. Ho explica La Directa, un dels mitjans que ja aleshores va criticar la inconsistència del cas, com van fer The Guardian, Vilaweb o Albert Martínez i David Fernàndez en un article molt recomanable que hi ha al blog Estirant del fil del diputat de la CUP.

Els periodistes de successos manegen fonts policials sensibles que, sovint, tenen interès a fer publicar determinades informacions. I el contrast és difícil, però renunciar-hi suposa jugar amb foc, com s’ha vist en aquest cas. I obliga a una reparació que sigui, també, periodística.