Ens necessitem els uns als altres
A dins la presó cadascú intenta trobar els seus espais. En el meu cas dedico molt de temps a la lectura i a respondre a les nombroses cartes que rebo, i que agraeixo un cop més. A manca de xarxes socials, són el mitjà a través del qual se’ns fa arribar el moment de desconcert que vivim. Un desconcert que, no només és comprensible, sinó que fins i tot l’entenc com una oportunitat per adonar-nos que les coses gairebé mai són tan senzilles com voldríem.
Simplificar la realitat ens porta a una visió maniquea del món. Això o allò. Els meus i els teus. Ells o nosaltres. Una lectura que només interessa a la mirada curta i excloent de banda i banda. Hi ha qui viu molt bé còmodament instal·lat en una trinxera. I per justificar ser-hi necessita alimentar constantment la trinxera enemiga donant per fet que la societat està dividida en meitats. Però això no és veritat. La immensa majoria de la gent no viu en trinxeres ideològiques, ni les desitja.
El moment que vivim està caracteritzat per la complexitat, per la diversitat de punts de vista, per la contradicció constant i permanent, també en relació amb les tàctiques i les estratègies polítiques. No hi ha cap gran moment històric en què això no hagi estat així.
No obstant preocupa que aquesta complexitat es transformi en constants polèmiques i lluites que ens ocupen el temps, ens consumeixen les forces i no ens serveixen per avançar, sinó que ens afebleixen com a moviment democràtic. La complexitat demana el contrari: contenir les inèrcies destructives, abandonar la retòrica confortable però que s’allunya dels fets, tractar de pactar també les discrepàncies, evitar les desqualificacions i no entrar en els debats estèrils que se’n deriven.
Ens necessitem els uns als altres. Necessitem debats sincers i constructius, contraposició legítima d’idees, consciència de la realitat, més capacitat d’integració i explicar-nos millor per seguir connectats amb la majoria social, per seguir guanyant eleccions, per seguir acumulant suports i per ser capaços d’afrontar els reptes que tenim amb fortalesa, al carrer i a les institucions. El canvi de clima és evident i necessari per situar el conflicte català en la via de la política. L'independentisme és una peça indispensable en aquesta nova etapa, no podem malbaratar aquesta posició.
Les relacions humanes són, per definició, imperfectes. De vegades fins i tot il·lògiques. Després de tot el que hem passat, viscut i patit ens els darrers anys és cert que ens cal una mica de temps per pair. No em penedeixo de res del que hem fet, ho assumeixo i n’extrec un aprenentatge. No tinc cap retret, a res ni a ningú. Accepto que hem fet molt, que hem arribat molt lluny, i alhora que no és prou, per molts motius. No hi ha cap fórmula màgica ni hi haurà cap miracle. Però estic segur que allò que ens farà aconseguir l’objectiu és la persistència, la resiliència, el respecte, la determinació, la dignitat, la valentia, un punt d’inconsciència i, sobretot, la generositat, cap endins i cap enfora.
Hem de parlar i escoltar-nos més. Sobra jutjar i falta empatia; sobra alliçonar i falta saber escoltar; sobra acusar i fins i tot insultar sense fonament ni necessitat, i falta respecte per les opinions diverses i fins i tot contràries. Tots busquem el nostre lloc. És normal. És humà. És necessari. El que hem de tenir clar, però, és que cap de nosaltres és imprescindible, així com que aquest és un país massa petit i aquesta una causa massa gran per no necessitar tothom. És l’única manera de ser realment útils per als ciutadans, i capaços d’avançar cap a solucions de futur.