Diàleg, negociació i emocions

Les eleccions a l’Estat deixen un escenari per a la investidura que confirma que al PSOE li ha sortit malament. No podia ser d’altra manera. Confirma, després de 4 eleccions en 4 anys, que el govern espanyol no tindrà estabilitat ni recorregut si no té el coratge d’enfocar la qüestió catalana.

La Fiscalia i el Tribunal Suprem ja han fet tot el possible per negar la crisi governamental i constitucional. Pensaven que empresonant persones ho arreglarien. El Tribunal de Comptes segueix el mateix camí, perseguint més i més persones. La repressió no s’atura, per molt que fins i tot aquells que celebren la sentència saben que aquesta via no ha resolt ni resoldrà res.

En una democràcia cal entendre que els conflictes s’han de poder encarar de manera ben diferent a com ho ha fet fins ara l’Estat, s’han de canalitzar per la via política, a través del diàleg i la negociació. La manca de voluntat ha estat total, un conflicte de naturalesa política s’ha gestionat fora de tota lògica política. Equivocar-se d’instruments per resoldre un problema equival a impossibilitar-ne la solució.

Podem comptar més d’una vintena d’intents per encarrilar la carpeta catalana. Tots han fracassat, les negatives han anat sovint acompanyades de menyspreu i humiliacions. Aquest cop potser no serà diferent. Hi ha amplis sectors a l’Estat, i també a Catalunya, que creuen que no cal ni diàleg ni negociació, potser perquè ja els està bé l’actual situació, s’hi senten forts, o perquè desconfien tant de l’altra part que no creuen que tingui recorregut ni sentit posar-s’hi.

Però, almenys la part dels que portem anys reivindicant l’exercici del dret a l’autodeterminació, i més encara, la construcció d’una República catalana, hem de seguir insistint que no renunciem, ni renunciarem mai, al diàleg i la negociació. Aquesta actitud no ens debilita, sinó que ens enforteix, també davant la comunitat internacional. No només cal insistir que hi estem disposats, sinó també que estem preparats.

Però som on som, i ni podem ni és factible oblidar tot allò que ens ha dut fins aquí. La motxilla emocional existeix, per a tothom, i inclou desconfiances, percepcions i emocions acumulades al llarg d’anys i desavinences. En altres paraules, és del tot impossible encarar un diàleg si s’ignora el marc subjectiu de cada part. Perquè parlar sigui percebut com una oportunitat per desencallar la situació de bloqueig s’ha de tenir present el pes que té tot aquest historial sobre les moltes persones que han d’avalar tant el diàleg com la negociació que se’n pugui derivar.

La construcció d’un acord, en un context on les emocions es troben enfrontades i la sensació de greuge sobre les accions i el discurs de l’altra part és molt elevada, exigeix realitzar, entre d’altres, tres tasques fonamentals. La primera és que tothom ha d’assumir que les converses i l’agenda han de tenir, necessàriament, una part visible i una altra de discreta, i que les dues s’han de gestionar des del reconeixement, la confiança i el respecte a l’altra part. La segona és que cal compartir i partir d’una bona diagnosi del conflicte, abordant-lo sobretot des de la seva naturalesa dinàmica. I la tercera, acceptar que un context complex i multicausal exigeix la intervenció de diversos actors, que han d’assumir rols diferents, i alhora dur a terme funcions i activitats interdependents.

L'objectiu del diàleg és generar les condicions perquè en un moment donat, i quan les circumstàncies ho permetin, es dugui a terme una negociació política. Construir un marc per a una negociació real i profunda sobre la carpeta catalana exigeix temps, i tot just som davant d’un possible primer pas per a la distensió.

A nosaltres ens toca observar totes les oportunitats que sorgeixen, mentre seguim fent el nostre propi camí, sense renúncies en els objectius però assumint que no ens podem permetre deixar ningú enrere, i que ens necessitem els uns als altres. A l’altra part, i especialment a Pedro Sánchez, li toca preguntar-se si ara té interès, coratge i lideratge suficient per abandonar la via judicial i repressiva, i per avançar en la que comporta mirar a mitjà i llarg termini, per primer parlar, després negociar i finalment arribar a acords. És a dir, la via de la política.