Rau, resta, roman i es troba

La inseguretat en l'ús d' estar ens porta a substituir-lo per verbs que en algun cas no són gramaticalment adequats -n'hem vist exemples amb ser i haver-hi - i, en d'altres, com veurem avui, com a mínim desaconsellables per raons d'estil i genuïnitat.

No us diré, doncs, que no els feu servir mai sinó, més aviat, que tingueu clar que estar (i algun cop ser ) és també correcte i segurament l'opció més natural en català.

Un ús abusiu que Joan Solà denuncia és el de raure en un sentit pròxim a consistir . En la frase "La diferència no rau en el tema " ell preferiria no està en el tema .

I encara fa més estrany si el verb està en passat i després ve que : "El problema raïa en el fet que ..." En un cas així sol ser millor "El problema era que..."

També és inadequat l'ús de restar o romandre en expressions del tipus "Aquesta porta ha de restar tancada " o "La matriculació roman oberta ". S'hi recorre fugint del castellà, però ha d'estar tancada o està oberta és més natural i genuí i no imita l'ús retòric una mica inflat de permanecer .

I l'últim abús -ja l'he denunciat altres vegades- és una exuberància irracional del verb trobar-se , que a alguns els deu semblar el comodí ideal quan dubten entre ser i estar , cosa que origina redaccions pesants i reiteratives.

Saber, per exemple, que estar és el verb més adequat davant qualsevol participi evita escriure "Em trobo cansat" o "La nau es troba dividida en tres sectors". Però trobar-se envaeix fins i tot el camp de ser en un ús bo però que sona postís: "On es troba en Joan?" El meu consell és que abans de deixar un trobar-se penseu si ser o estar hi aniria bé. I si és així canvieu-lo.