De Raqqa a Ripoll: fractures globals i locals

El jihadisme és un fenomen modern, que s’alimenta teològicament del salafisme, i políticament de les turbulències que s’han produït en els darrers 50 anys -autoritarisme, ingerències estrangeres, guerres per delegació, etc.-. També és un fenomen global, amb ramificacions regionals i locals: en pocs dies la distància entre Raqqa i Ripoll sembla haver-se escurçat. Quin vincle hi ha entre el lideratge del Daeix i el grup que va atemptar a Catalunya? El libretto, sens dubte, la metodologia, la narrativa, la inspiració. Però l’organització ha fet evolucionar les tàctiques de reclutament, ha assolit una professionalització mediàtica de la propaganda jihadista i ha mostrat una enorme capacitat d’adaptació. Això comporta una variació constant en els patrons de mobilització i acció que fa que aquest tipus de terrorisme sigui molt difícil de preveure.

És cert que el perfil dels reclutats comparteix variables anteriors: fills de famílies immigrades, nascuts o criats a Europa, amb algun flirteig passat amb la petita delinqüència (en aquest cas minoritari); alguna història de radicalització a la presó (com la de l’imam); joves que s’acosten a la religió després de dur una vida poc o gens “pietosa”; un adoctrinament en un cercle molt tancat, entre germans i amics, amb una combinació de l’entorn online (directrius) i offline (adoctrinament cara a cara a través d’un líder carismàtic, en un mètode gairebé sectari).

Per contra, ara també veiem ciutats petites convertides en objectiu dels atacs (Cambrils, Turku, Niça), de la mateixa manera que l’origen dels terroristes s’ha desplaçat de la zona periurbana a un entorn rural. Tampoc ens trobem davant de joves inadaptats, víctimes de l’exclusió social, econòmica, laboral. Els nois de Ripoll -considerablement més joves que no pas els jihadistes europeus anteriors- van rebre educació, tenien feina i un futur. ¿Com s’explica, doncs, la ruptura social i familiar perquè aquests joves es transformin en terroristes? Podem trobar pistes si hi identifiquem tres fractures essencials: la identitària, la generacional i la política.

La fractura identitària la provoquen el racisme i la discriminació que persisteixen en la nostra societat. No ens enganyem, un “moro”, per molt bon noi i estudiós que sigui, és vist com un “moro”. Saber qui ets, on pertanys i on tens els referents és essencial per a la construcció de la pròpia identitat, sobretot en l’adolescència. La ruptura generacional és causada per uns joves que sovint reneguen de la cultura i forma de religiositat paterna, considerada descafeïnada, domesticada per la societat europea d’acollida. ¿Quina relació estableixen uns joves moderns, amb formació, amb aspiracions, amb accés a la informació i la comunicació, i uns pares que tenen dificultats per entendre aquesta revolta generacional que experimenten els seus fills? El que definitivament demostren els nois de Ripoll és que cada cop menys som davant de radicals religiosos, salafistes convençuts que passen a l’acció violenta, sinó d’uns nois que en una delicada etapa de construcció identitària han trobat en el jihadisme el paraigua ideològic que els permet identificar-se amb tots els musulmans víctimes del món, amb aquella umma que en la narrativa jihadista és agredida pels “infidels”. És aquí on trobem la tercera ruptura, la política. La narrativa jihadista se serveix dels elements polítics (les víctimes palestines, sirianes, iraquianes, etc.) per mobilitzar, mentre que la religió passa a ser un marc legitimador i justificador. Es produeix un procés d’identificació virtual entre els joves adoctrinats i aquestes víctimes globals. La violència i la mort esdevenen no un mitjà sinó una finalitat.

És per això que no podem menystenir el pes de la política, perquè en la narrativa juga un paper essencial, com tampoc pensar que els nostres joves, mentre tinguin feina i un entorn poc religiós, estaran protegits. Cal combatre aquestes fractures identitàries, generacionals i polítiques des de la responsabilitat de tots, en política exterior, en cohesió social, en representativitat, en normalització de la diferència. Cal que les comunitats musulmanes s’empoderin per fer front als seus problemes i tenir les eines necessàries per respondre als desafiaments polítics, socials i teològics que tenen davant. Cal que tots els ciutadans tinguin lloc en la societat molt abans que la bèstia jihadista torni a mutar i els pugui seduir amb la seva trampa d’heroisme i mort.