Ràpid, de pressa o ràpidament

Em diu una amiga que avui tothom diu ràpid en lloc de ràpidament, i em demana què em sembla. Seria fàcil dir que tot s'escurça quan hi ha pressa, però el cert és que aquest fenomen, el d'adjectius fent d'adverbis, es dó na en moltes llengües, i el català, malgrat el misteriós silenci dels diccionaris, no n'és cap excepció. Per tant, sí, es pot menjar ràpid i també caminar ràpid , tot i que jo, en aquest cas, prefereixo l'ús de de pressa , que tampoc fa perdre tant de temps.

Us en poso més exemples: parlar clar, tronar fort, respirar fondo ( fons aquí seria una ultracorrecció), xiular fluixet, vestir igual, mirar fix, volar alt, etc. La millor prova que la cosa ve d'antic és que, en algun cas, el verb i l'adjectiu formen una locució verbal. Ho són saber greu o filar prim . Aquí l'adjectiu no és autònom del verb. Per això, si em pregunteu com camina, puc respondre que ràpid , però si voleu saber com sap, no puc dir que greu .

Com passa sovint, però, també cedim a pressions externes. N'hi ha que vénen de l'anglès, que se'ns infiltra amb els doblatges. La necessitat d'un mot curt per dir great ens ha deixat un genial ben poc genuí: "M'ho he passat genial". (De vegades va bé dir de conya.) No és gaire millor fatal ("Condueix fatal"), pe rò ha penetrat tant que jo ja l'acceptaria en registres informals. I també costa combatre l'ús de dur amb treballar, però potser encara hi som a temps si treballem de valent.