Si ja us sentiu empatxats fins i tot abans d’empassar-vos la vostra ració dels calamars que us ofereix Netflix, tranquils. No és obligatori veure El juego del calamar, especialment si el que heu sentit, llegit o vist de la sèrie ja us fa basarda. Si necessiteu motius per justificar la vostra objecció de consciència al fenomen de l’any de Netflix, aquí en teniu uns quants. 1) La violència com a esquer. L’ús de la crueltat i el sadisme que explota aquesta ficció és el factor principal del seu èxit. La violència descarnada que anestesia la sensibilitat de bona part dels espectadors els porta a llegir el salvatgisme d’aquestes escenes en clau de comèdia. Però no ho és. Si no us sentiu còmodes amb l’exhibició de la inhumanitat com a espectacle, no cal que us abraoneu sobre la sèrie. Els jocs infantils com a dinàmica per assassinar concursants provoquen una simplificació i concentració de la barbàrie que és tan addictiva com atroç. Si sou dels que necessiteu que les sobredosis de perversitat com a mínim estiguin ben argumentades, El juego del calamar no és la vostra sèrie. 2) Si sou uns espectadors que més enllà de l’encriptació i les influències d’altres gèneres audiovisuals o altres ficcions necessiteu que hi hagi un bon discurs que sostingui la simbologia, podeu prescindir del calamar de Netflix. Si us importa més el fons que la forma, no és la vostra sèrie. El juego del calamar és una crítica, sens dubte, a com el capitalisme ha devorat la cultura oriental, portant a la deshumanització i misèria dels seus individus. I la prova radica en el fet que les escenes de màxima crueltat del joc estan ambientades, per contrast, amb música occidental. Mentre tots parlen coreà, el líder del joc és l’únic que parla en anglès amb els que mouen els fils de l’espectacle macabre. No és causalitat. 3) Si més enllà d’un fenomen addictiu o d’un missatge elemental el que necessiteu és coherència, El joc del calamar no pot sostenir-se. “Has intentat corrompre l’essència del joc: la igualtat”, diu un dels personatges a un altre que ha fet trampes. Però la ficció no sosté aquesta teoria, perquè ni tan sols és hàbil en contradir les teories masclistes que posa en relleu. També intenta premiar una meritocràcia entre les classes més baixes amb una dinàmica que, en realitat, només aconsegueix estigmatitzar-les encara més. Els protagonistes són miserables per la seva pròpia inconsciència, avarícia i mala gestió.
El juego del calamar enganxa perquè la dinàmica és extraordinàriament senzilla i aplica la crueltat en dosis concentrades que faciliten el seguiment de l’espectador. Si sentiu curiositat pel fenomen i el seu impacte social, heu d’acompanyar adolescents en el visionat, creieu que us pot anar bé com a tema de conversa, sou capaços de mantenir una distància amb la crueltat o senzillament necessiteu tenir un posicionament davant de la sèrie, mireu-la. Però no us sentiu obligats a creure que la repercussió mediàtica la converteix en bona. Massa calamar per a tan poc arròs.
