Raons per invocar l'esperit del Japó

Els efectes del terratrèmol al Japó ens continuen sorprenent tant per les rèpliques com pel nombre de víctimes en augment i l'amenaça d'un desastre nuclear a la central nuclear de Fukushima. En aquest context, és difícil extreure conclusions d'un dels pitjors desastres naturals que han afectat el país. Possiblement hauran de passar mesos o anys perquè els supervivents es reagrupin i comencin una nova vida. Com va dir el primer ministre, Naoto Kan, aquest repte podria fer que el Japó n'extragués unes respostes sense precedents.

Primer: potser el desastre no només ha sacsejat la terra sinó també la classe política japonesa. El terratrèmol es va produir al final d'una setmana particularment moguda: uns dies abans, Seiji Maehara, el ministre d'Exteriors, va dimitir per haver rebut presumptament una petita suma de diners en donacions per part d'un resident estranger a Kyoto. La mesquinesa de l'acusació i la manera com va ser exposada públicament van ser, fins i tot segons els estàndards actuals, depriments. La gravetat de la catàstrofe natural podria, per tant, aportar sentit comú als polítics i als mitjans que alimenten la trivialitat.

Segon: mentre que pocs llocs al món podrien haver resistit un desastre d'aquesta magnitud, al Japó serà necessari un debat nacional per analitzar la millor manera d'assegurar la costa japonesa en un moment de canvi climàtic i de creixement del nivell del mar. Amb la majoria de la població vivint en una petita part de la costa, el Japó té massa gent vulnerable als tsunamis (una paraula, per cert, japonesa, formada pels mots port i onada ), que en els últims 2.000 anys s'hi han succeït amb una regularitat esfereïdora. El gran buda de Kamaura, del segle XIII, s'exhibeix avui a l'exterior, entre arbres centenaris i turons, però en el passat es guardava dins d'un temple, abans que una onada gegantina ensorrés l'edifici. La velocitat i l'escala d'aquest tsunami han estat aclaparadores i molts no van tenir temps de trobar refugi. Amb el canvi climàtic, les amenaces per a la costa del Japó de ben segur que seran pitjors. Mentre les petites poblacions van minvant, s'ha d'accelerar la presa de decisió de mesures contundents per reubicar més bé els magres recursos naturals del país.

Tercer: just després de l'amenaça de radiació a partir dels danys a la central nuclear de Fukushima (i possiblement en altres instal·lacions nuclears), el desastre pot suposar un gran canvi en la política japonesa d'aprovació de l'energia nuclear. Actualment hi ha 55 centrals nuclears al Japó, que proveeixen, aproximadament, el 30% de la demanda energètica del país. Els accidents hi han estat freqüents -l'anterior gran terratrèmol, davant la costa de Niigata el 2007, també va afectar una central important-. El país s'ubica a la vora del cercle de foc del Pacífic, en un punt de trobada de moltes plaques tectòniques. Malgrat la reputació del Japó com a centre de gran experiència tecnològica, de ben segur apareixeran dubtes interns, i també a l'exterior, sobre si podrà ser mai possible, en aquest país, la seguretat en l'energia nuclear.

Vist des d'Hiroshima, l'assumpte adquireix una altra dimensió: des de fa anys, els hibakusha -els supervivents de les bombes atòmiques que van caure a Hiroshima i Nagasaki- han intentat, en va, alçar la veu contra la dependència del seu país respecte de l'energia nuclear. Els hibakusha han demanat que, com que el Japó és l'única nació que ha patit un atac atòmic, té la responsabilitat moral d'evitar l'opció tan arriscada de l'energia nuclear. Fa uns anys, quan vaig visitar la ciutat siberiana de Tomsk, indret on es va produir un accident nuclear el 1993, un jove activista mediambiental se'm va acostar i gairebé plorant em va explicar que Hiroshima va ser el que el va motivar a participar en l'activisme antinuclear. L'esfondrament de Fukushima podria, finalment, decantar la balança a favor seu.

Finalment, el quart punt: el Japó necessitarà accelerar significativament els seus esforços per promoure innovacions en ciència i tecnologia, amb aplicacions pràctiques per a les seves necessitats energètiques i mediambientals. La innovació verda cada vegada està més integrada en la gestió dels governs. El Japó venera els seus científics, però encara es donen massa poques oportunitats a la gent jove perquè s'atreveixin a arriscar-se i a innovar. Els rànquings de l'OCDE situen el Japó per damunt de la mitjana en inversió científica, però el percentatge de llicenciats en l'àmbit científic va minvar en el període 1998-2007. Les dificultats de les institucions científiques del país per atraure acadèmics estrangers brillants fa que no hi hagi el debat intel·lectual necessari per aconseguir un entorn d'innovació. Al Japó s'han comès massa errors per perdre el tren de la revolució de les tecnologies de la informació. Però és sobretot la revolució de l'energia verda el que no es pot permetre de perdre un país amb tants pocs recursos naturals.

Les credencials del Japó per a la pau, la seva generositat envers altres nacions en temps de necessitat i la disciplina, la solidesa, la tranquil·litat i la cohesió social del seu poble els farà rebre la simpatia del món en les doloroses setmanes que s'acosten. De ben segur que els japonesos superaran el tràngol. Segles de desastres naturals els han acostumat a la fragilitat de l'existència. El sòl sota els seus peus és inestable, però els japonesos han trobat un ventall de maneres de construir i gaudir de la terra. De ben segur que ho tornaran a fer.

Després de l'anunci, el mes passat, que l'Estació Espacial Internacional tindrà un capità japonès, l'astronauta Koichi Wakata va dir que, com a capità, mirarà de compartir l'esperit japonès del wa -harmonia- amb la resta de la tripulació. Van ser paraules de molta bellesa, d'una bellesa molt japonesa.