Les raons del maltractador
Sense ànim de relativitzar el drama de la violència de gènere, voldria assenyalar com l’actitud dels poders espanyols envers Catalunya té una connexió evident amb la dels maltractadors. Intentaré explicar-ho a través d’algunes frases d’ús comú que formen part del seu argumentari.
“TAN BÉ QUE ESTÀVEM”. El primer argument d’un maltractador és acusar la víctima d’haver arruïnat la relació. Per això es crea la ficció d’un passat idíl·lic que se n’ha anat en orris per culpa d’un caprici. En el nostre cas, l’aparell mediàtic espanyol parla del Procés com un brot espontani que no s’explica per causes anteriors. Com si els conflictes del segle XX (i els anteriors) fossin un cúmul de falsedats ordides per historiadors encegats, com si la llista de greuges que van portar a reclamar un nou Estatut s’hagués esvaït, com si l’anul·lació de l’Estatut fos un fals detonant que ha fet esclatar una població infantilitzada. Quan s’estableix aquest relat, les víctimes esdevenen culpables de frivolitat i -esclar- de victimisme.
“M’HI HAS OBLIGAT”. Com el cònjuge que abusa del seu domini, l’Estat i el seu braç mediàtic s’autojustifiquen dient que no els ha quedat altra opció que la repressió. “ Nos van a obligar a hacer lo que no queremos hacer ”, va dir Rajoy. La inaudita agressivitat de la policia l’1-O ha trobat a Espanya l’escalf de l’“A por ellos ” i, finalment, l’acceptació orgullosa basada en la premissa que “l’Estat s’ha de defensar”, encara que l’1-O tal defensa consistís a atonyinar ciutadans indefensos. El súmmum d’aquesta autojustificació és la proposta de Ciutadans de condecorar els policies responsables de la salvatjada. El miler de ferits no han trobat ni una sola frase de consol o respecte. El missatge és clar: s’ho mereixien.
“FAS EL RIDÍCUL”. El maltractador mira d’imposar-se no només coaccionant la víctima, sinó també minant la seva autoestima. Espanya ha intentat ridiculitzar la catalanitat en totes les seves expressions, començant per l’idioma, i seguint per la incapacitat indepe per convertir la majoria democràtica en una realitat política tangible. Els tòpics abunden: els catalans no sabem fer política, ens tremolen les cames, només ens importen els calés (antisemitisme made in Spain ), etcètera. Cada cop que ens estimbem davant la força de l’Estat ens fem mereixedors de la burla, no de l’empatia. Fins i tot l’absència de violència és vista com una falta de coratge.
“ESTÀS FENT PATIR ELS NENS”, dirà un pare maltractador a la seva víctima per fer-li xantatge moral. L’independentisme sempre havia acceptat resignadament la seva condició de minoria, i ara es troba que el seu creixement és la causa d’una “fractura”, un “ desgarro emocional ” que ha acabat provocant la fuga d’empreses i la caiguda del turisme. Però qui desgarra? És el govern del PP el que ha drenat els impostos dels catalans, dissolt el Parlament, empresonat el Govern, impugnat les lleis, omplert els carrers de policies encegats per l’odi, afavorit l’èxode empresarial, tolerat la violència de la ultradreta. Però el relat del maltractador -impulsat pel que Francesc Serés anomena periodisme d’estat- resta immutable.
El cònjuge dominador té l’habilitat de fer creure que la victimització és un posat. Fins que la víctima acaba culpant-se, dient-se a si mateixa que potser ha exagerat, que potser la violència que rep és culpa del seu caràcter inestable. Perquè, si ho admet, potser aquell dia el marit no li pegarà. Però tampoc no li premiarà el gest. Fins i tot farà burla de la seva feblesa. I així ens trobem ara, amb uns polítics que, o bé “ no dan la cara ”, com Puigdemont, o bé “ se bajan los pantalones ”, com Forcadell davant del jutge, que l’amenaça amb presó incondicional per haver permès que el Parlament parlamenti.
I les falses víctimes entren a presó emmanillades, en una furgoneta on sona en bucle l’himne d’Espanya. ¿ Veis lo que nos obligáis a hacer?