Reason in Exile. Essays on Catalan Philosophers és un llibre compromès amb la transmissió. En concret, amb la transmissió del cabal de la filosofia catalana. L’autor és Manuel Durán (1925-2020). Va començar el seu exili a França el 1939, però quan els alemanys van entrar a París, la seva família va aconseguir reservar un passatge al Nyassa rumb a Mèxic. Després de guanyar-se una notable reputació com a poeta, crític literari i filòsof, va obtenir una plaça de professor a la Universitat Yale. Va ser també fundador de la North American Catalan Society i codirector de la Catalan Review i va escriure més de 40 llibres.
A les pàgines de Reason in Exile (1994) ens trobem amb les veus de Jaume Serra Húnter, Joaquim Xirau, Ramon Xirau, Josep Ferrater Mora, Lluís Recasens Siches, Joan Roura Parella, Eduard Nicol i la del mateix Manuel Durán. És un llibre irregular, on abunden els passatges d'elevada exaltació retòrica, com el que assegura que els filòsofs catalans a l'exili "més que cap altre grup, van bastir un pont entre Europa i el nou món". Però mereix el nostre agraïment per l’esforç per mantenir viva una flama: quasi cursores vitai lampada tradunt.
“Ens atrau –ens diu Durán– el contacte amb els joves, la possibilitat d'influir de manera indirecta, gairebé misteriosament, en el futur dels nostres pobles i les nostres cultures, i pagar el deute que tenim amb els que van ser els nostres mestres. I alhora els que van estudiar amb nosaltres, almenys alguns, seguiran els nostres passos. Aquesta continuïtat, aquesta cadena, no es trenca; és, afortunadament, eterna”.
És, de veritat, eterna?
Durán respon indirectament aquesta pregunta en un article que titula “Dewey i la crisi de l'educació als Estats Units”, publicat a Quaderns Americans (núm. 5, setembre-octubre 1959).
Comença reconeixent "la consciència d'una crisi, d'una falta d'adequació entre el que s'ha proposat el procés educatiu i el que efectivament ha aconseguit i està aconseguint". Als Estats Units aquesta consciència va ser especialment aguda quan els nord-americans van descobrir que els russos havien posat un satèl·lit, l'Sputnik, sobre els seus caps (1957). Es van sentir alhora amenaçats militarment i relegats científicament, la qual cosa constituïa una doble i seriosa amenaça per a la mateixa democràcia. La pregunta que es van fer era: “Estem proporcionant als joves una educació a l'altura de les necessitats dels temps?”
Atès que l'educació estava majoritàriament en mans dels seguidors de Dewey, que conformaven el moviment d'educació progressiva, calia replantejar-se la vigència dels seus postulats pedagògics. Durán no dubta de les seves bones intencions, però considera que Dewey és un home del segle XIX. La seva pedagogia és una resposta a les necessitats de la societat industrial.
Segons Durán, la revolució protagonitzada per Dewey “ha estat en alguns casos radical, en altres menys, però ha anat sempre en el sentit d'afluixar la disciplina, deixar al nen més iniciativa, relacionar tant com sigui possible els coneixements que cal adquirir i l'experiència quotidiana del nen [...]. Cap altre país no ha arribat a aquests extrems; a tal absència de disciplina, a tanta llibertat d'elecció de matèries o assignatures, al menyspreu pel passat […]. Dewey suposava que els estudiants, absorts en problemes que de debò els interessessin, es disciplinarien a si mateixos, s'imposarien espontàniament un esforç d'atenció i de respecte pels assumptes tractats, molt més profitós moralment i pràcticament, que la disciplina imposada des de dalt […]. Aquestes nobles idees fracassen en la pràctica amb aterridora freqüència, i els mestres, un darrere l'altre, fins i tot quan són ardents partidaris de Dewey, confessen que la disciplina s'ha convertit en el problema número u, i que no el poden resoldre precisament perquè fer-ho per imposició autoritària destruiria una base fonamental del seu sistema pedagògic”.
“L'escola tradicional –conclou Durán– desatenia el nen i els seus problemes; la nova pedagogia desatén la cultura [...]. La disciplina imposada des de dalt és de vegades indispensable per mantenir l'esforç creador”, i també per no carregar sobre l’alumne responsabilitats excessives. “Hem de fer avui, una altra vegada, el que vulguem?”, li preguntava un dia una nena a la seva mestra.
Paradoxalment, John Dewey, el pedagog de la societat industrial nord-americana, és el far que la pedagogia innovadora actual ha erigit per orientar-se en la societat postindustrial, que és la societat on hi ha superabundància d’informació i carestia de criteris.
