Psicologia i política del desconfinament
1. Irresponsabilitat. El confinament ha estat moltes coses alhora. Certament, una confirmació del poder dels estats, que han imposat per decret llei dures restriccions a drets bàsics de les persones, en un moment en què hi havia molts dubtes sobre la seva capacitat davant d’altres poders. Amb una sorpresa inquietant: ho han fet sense generar el més mínim debat. Les rituals esbroncades parlamentàries han estat per mesquins interessos partidistes i no per qüestions de fons. I això ens porta a una constatació preocupant: en nom de la salut tot està permès. Una lliçó que em temo que quedarà inscrita en la cultura del poder, perquè dona un marge considerable d’arbitrarietat i d’impunitat.
Però al mateix temps el confinament ha estat una experiència vital que deixarà rastre. Estar tancat sense haver-ho triat no és fàcil. Però tots coneixem la capacitat d’adaptació de l’ésser humà. I encara que les societats anomenades benestants hagin perdut reflexos i habilitats per modificar hàbits i costums, és indubtable que s’han generat adaptacions a la nova realitat que a l’hora de tornar a sortir al carrer costen de revertir. Les enquestes en deixen constància: la prudència marca encara la majoria de les opinions. Com si molts ciutadans no tinguessin pressa. Santiago Alba Rico ha explicat l’experiència de veure’ns obligats a fer coses que potser desitjàvem però que no gosàvem fer, perquè com deia Freud tenim por de realitzar els nostres desitjos. I a l'haver de fer-les per força hi hem trobat gust: hem descobert tot un espai que potser defugíem.
El confinament comporta també la comoditat de la suspensió de decisions. No podíem decidir per nosaltres mateixos, és a dir, estàvem en situació d’irresponsabilitat. I això és contagiós. De fet, hem vist com els mateixos governants subrogaven vergonyosament la seva responsabilitat en els científics: fem el que ens diuen. També ells han de sortir del confinament. I assumir que les decisions polítiques els corresponen i no són defugibles. És a dir, que són ells els que han d’arriscar per obrir les vies que permetin refer camí, aprenent de les conseqüències d’aquesta experiència. Perquè no és segur ni que la consciència de la vulnerabilitat abaixi els fums als que es creien imbatibles, ni que tot plegat ens permeti treure'n lliçons per tal que la represa no sigui una simple prolongació d’allà on ens havíem aturat. Sortim de la minoria d'edat del confinament, és hora d’assumir el risc i deixar enrere la por i la culpa (i d’això se’n diu responsabilitat).
2. La vida bona. No badem. La nova emergència del conflicte racial als Estats Units és un crit que n’anticipa d’altres. La universalitat de la pandèmia hauria ser una oportunitat per entendre que som una sola humanitat. I que el racisme és un salvatge instrument de dominació.
Vivim una concepció teleològica de l’experiència humana, com si estigués regida per unes lleis que ens condueixen inexorablement a un món millor. Però l'esdevenir de la humanitat és una suma de factors en què abunden els imponderables. Per molt que apel·lem a les lleis de Déu, de la història o de la naturalesa –o que creguem en el progrés material il·limitat–, les astúcies de la raó no sempre cauen del bon costat i el happy end no existeix ni al Cel ni a la Terra. Estem en un temps en què el discurs que marca el camí és el de l’economia. Però aquesta experiència ens hauria d’ajudar a entendre que, per dir-ho en paraules de Bruno Latour: “L’economia és un resum simplificat de les formes de vida”. I que, per tant, és difícil parlar de reconstrucció si no anem més enllà del que és estrictament econòmic i atenem la complexitat dels humans, sense el peatge de la meritocràcia.
Seria una petita gran revolució que la capacitat de percepció de la societat –i la jerarquització de les necessitats– sortís d’aquesta experiència una mica ampliada. Un exemple: l’ingrés mínim vital és una iniciativa positiva, però clarament insuficient. En el fons, és un gest lampedusià: que sembli que alguna cosa canvia, perquè res canviï. Gosem preguntar-nos per la vida bona, que és molt més que l’estricte progrés quantitatiu.