Ramon Muntaner, viure de veres

Quan en Ramon Muntaner sortia a un escenari, ara fa gairebé cinquanta anys, amb els cabells llargs i rinxolats i una guitarra a les mans i començava a cantar “Quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare, cansat i sense fe, renec o riallada”, els qui el sentíem teníem una clara sensació de veritat. Allò que ens estava dient en Ramon Muntaner, encara que fossin paraules de Pere Quart o de Palau i Fabre o d’Espriu, ens ho estava dient ell. I era cert. Tenia el dring de les coses certes, d‘estar dient d’una manera bella i clara el que creus i el que vols. Per això l’admiràvem. Perquè transmetia veritat humana. Perquè en Ramon, quan musicava un poema, un bon poema, triat amb sensibilitat i saviesa, no tan sols li endevinava la música que duia a dins, fins al punt que ja no el pots llegir sense sentir en el fons aquella música. També el feia seu. L’adoptava, com si els poetes haguessin dit amb precisió allò que ell ens volia dir.

Quan, amb les paraules de Pere Quart, en Ramon Muntaner ens cantava que no volia una vida buida i rutinària, sinó que ell volia ser dels que viuen de veres, amb plenitud i amb sentit, perquè encara hi som a temps, encara, encara, encara, de posar els fonaments d’una vida més alta, ens estava explicant, sense saber-ho, el que va ser de fet tota la seva vida. La vida d’un home lliure, que diu en cada moment allò que vol dir, que calla quan creu que ha de callar, que no està per orgues ni per modes ni per consignes ni per imposicions. Que canta i compon. Que creu en la música i les paraules, sempre, canti o no canti. Encara que les paraules no siguin seves, perquè de fet sí que són seves, les ha fet seves. Un home lliure i conseqüent que s’aboca a la vida, a l’amor, a l’Àngels i als fills, a l’amistat, a la feina. Que fa el que creu que ha de fer, a l’escenari o al costat dels qui són a l'escenari, en la gestió de la música, en la vida de cada dia. Que aconsegueix ser allò que deia que volia ser quan sortia a l’escenari amb la guitarra: algú que viu de veres. Un desig polític, esclar. No es pot viure de veres si no et deixen. Els homes no poden ser si no són lliures. Però que va també més enllà o més ençà de la política. Que té a veure amb les emocions, amb la creació, amb la veritat. Amb la vida.

En Ramon Muntaner va musicar textos que ja existien de grans poetes. Ben triats. Cada vegada li agradava més Palau i Fabre, deia fa ben poc. Quan no es podia preveure aquesta mort sobtada i dramàtica. Fa deu dies. A més dels discos amb aquests poemes musicats, en va fer també de cançons que creava amb alguns amics. Vaig tenir el privilegi de ser-ne un. No és que féssim un text i ell hi posés música. No musicava un text. Pensàvem una cançó junts, dinant i bevent, i després ell en feia una música i nosaltres hi posàvem les paraules. Era la seva manera de dir. Parlar amb la música i la veu, adoptant les paraules que li calien. I de dir i viure sempre de veres. Ramon Muntaner ha viscut com havia cantat. O ha cantat com ha viscut, que ve a ser el mateix. Amb llibertat i amb veritat. Gràcies al que ha cantat i ha viscut, el món és una mica millor, la vida és una mica més alta.