L’aigua de tots

Doctor en biologia, socioecòlegL’aigua, en el nostre entorn, és de franc. Tothom té dret a accedir-hi, la legislació ho estableix clarament. El petroli, no. Els minerals, tampoc. L’aire i l’aigua, sí. Hi ha llocs on l’aigua està privatitzada. Aquí només ho està en el cas de l’aigua envasada. Al nostre país, l’aigua és pública i gratuïta. El tema és com portar-la a casa. O com garantir-ne la potabilitat. Això sí que s’ha de pagar, esclar. Repartit entre tots, per aquest servei complexíssim paguem molt poc: poc més d’1 euro per metre cúbic. És a dir, 0,1 cèntim per litre, més o menys.

És un preu regulat per les autoritats, tant si el servei és prestat per una empresa municipal com per una empresa privada concessionària. Un preu que cobreix diverses prestacions: captació, potabilització, transport en alta i distribució porta per porta (aixeta per aixeta, en aquest cas). Al rebut de l’aigua s’hi carreguen també altres conceptes: el cànon de l’aigua (tractament de les aigües residuals), l’IVA i, en segons quins municipis, l’ús del clavegueram i la taxa de recollida i tractament d’escombraries, conceptes que aleshores solen doblar-ne l’import. Per tot plegat, paguem només uns 2-3 euros per metre cúbic (1.000 litres), segons la zona i el tipus d’usuari. Convé recordar-ho: a vegades no es té prou present.

El procés de potabilització és complex, perquè la qualitat de les aigües captades no sol ser gaire bona. Sovint és molt dolenta, de fet. En el cas extrem de les aigües superficials del Llobregat captades a la planta potabilitzadora de Sant Joan Despí, per exemple, cal filtrar, preoxidar, flocular, decantar, refiltrar, tractar amb carbó actiu, ultrafiltrar, tractar amb raigs ultraviolats, fer osmosi inversa, remineralitzar, clorar i estabilitzar. També és molt complex aconseguir que, a qualsevol hora de qualsevol dia, sigui quina sigui la demanda en un instant determinat, de qualsevol aixeta en ragi sempre aigua a pressió constant, tant en una planta baixa com en un àtic, tant arran de mar com en un edifici d’Horta, per posar-ne un exemple. Aviat és dit.

No és fàcil aconseguir-ho. Aneu a Nova York. Veureu dipòsits d’aigua als terrats de la majoria d’edificis; no acaba d’haver-hi aigua corrent com la tenim nosaltres. O aneu a qualsevol capital sud-americana, asiàtica o africana (i fins algunes d’europees): us recomanaran que no begueu aigua de l’aixeta, perquè la potabilitzen però se’ls contamina en el circuit de distribució. Tenir tothora i arreu aigua sanitàriament segura, organolèpticament acceptable i sempre a pressió és un privilegi.

I ho és, encara més, en una zona amb recursos hídrics escassos com la nostra. Ara mateix travessem un període de sequera que comença a assemblar-se al de l’any 2008 (no fa gaire, però la majoria ja se n’ha oblidat). Per mantenir el servei i la qualitat s’han de fer molts equilibris tècnics. Per això, ara que hem aconseguit servei i garantia sanitària, hem d’abordar decididament la compleció del nostre cicle hidrològic. És a dir, l’hem de tancar i fer que sigui de debò un cicle. El cas és que tractem la gran majoria de les nostres aigües residuals però no sabem què fer-ne un cop depurades. A Barcelona la majoria van al mar (uns 8.000 litres cada segon). Les platges estan netes, però aquesta aigua es perd. Si la reincorporéssim al cicle, no caldria anar captant constantment més aigua del riu Ter, per exemple, que és d’on ve la majoria de l’aigua utilitzada a l’àrea de Barcelona. Pensem que només un 2% de l’aigua que potabilitzem és de boca, la resta és aigua industrial o per a usos domèstics no alimentaris (dutxes, vàters, rentadores, etc.). En tot cas, l’aigua que les depuradores del Besòs i del Baix Llobregat aboquen al mar és de qualitat superior a l’aigua del Llobregat captada a Sant Joan Despí...

Mantenir els serveis que ja tenim i fer el pas de tancar el cicle per assegurar el subministrament fins i tot en anys de sequera i sense esgotar altres conques, com la del Ter, és el gran repte. A això hauríem de dedicar els nostres esforços, públics i privats. És una gran batalla que només tindrà guanyadors: tota la ciutadania.