La Rambla dels ensurts
Cronista de BarcelonaEl terrorisme sempre escull els llocs més visibles per dur a terme els seus actes violents. No resulta casual, doncs, que l’atac a Barcelona hagi tingut per escenari la Rambla. Un passeig únic, centre neuràlgic i espai simbòlic, que ens representa internacionalment i forma part indissociable de la nostra identitat com a barcelonins. Aquest bulevard improvisat, que avança cap al mar, abans interclassista i ara turístic, és el nostre melic, l’umbilicus urbi, protagonista de totes les sacsejades que ha patit la nostra ciutat.
La urbanització de la Rambla és relativament recent. Antigament era una riera feréstega que s’embassava al Cagalell, l’aiguamoll d’aigües estancades i brutes que hi havia al seu tram final. Es tractava d’un indret marginal, apartat de la ciutat romana pels seus brots de malària, que la primera muralla medieval va acostar. Els nous murs passaven per l’actual vorera esquerra, la que dona al Barri Gòtic, mentre al futur carrer s’hi feien mercats. No va ser un passeig fins que el comte de Ricla va encarregar a l’enginyer Pedro Martín Cermeño que convertís aquell descampat en un lloc d’esbarjo. Les obres van acabar el 1782 i aviat s’hi van plantar tot de freixes i baladres. Un arbrat tan poc cuidat i malgirbat que era costum dir dels nens que malvivien pel carrer que pujaven com “els arbres de la Rambla”.
Centre de la vida cultural
Malgrat els seus atractius, no va ser fins a mitjans del segle XIX quan va assolir la categoria d’icona local. Era el més semblant a un espai verd que tenia aquella Barcelona, aclaparada per les muralles, terriblement densa, amb carrers estrets i sempre bruts. Aquella va ser la seva edat d’or, com a centre de la vida cultural. Victoriosa sobre els seus competidors, acollia els millors cafès, les millors fondes, els principals teatres i les llibreries amb tertúlia. Poc després hi apareixien les floristes i els ocellaires. I els quioscos de diaris on, des del primer dia, s’hi podia trobar premsa estrangera.
Aquells anys la Rambla va viure molts ensurts. El seu aspecte actual és degut, en gran mesura, a la bullanga del 1835, quan la població exaltada va cremar els convents. Llocs com el Liceu, la plaça Reial i el mercat de la Boqueria havien estat edificis religiosos cremats i desamortitzats. Pocs dies després, el passeig va ser testimoni de la trista fi del dissortat general Bassa, a qui van disparar i defenestrar, i el seu cadàver va ser arrossegat per una multitud ferotge que li va calar foc quan va arribar a la Rambla. Parlant de focs, el passeig ha viscut grans incendis. En destaquen els quatre que van devorar l’antic Teatre Principal, els anys 1787, 1915, 1924 i 1933. El seu competidor, el Teatre del Liceu, ha sobreviscut dues vegades a la fúria de les flames, els anys 1861 i 1994. Encara que l’incendi més espectacular va tenir lloc el dia de Nadal del 1932, quan es van cremar els famosos magatzems El Siglo.
La Rambla també ha sentit moltes explosions i hi va haver un temps que va ser coneguda com la Rambla de les Bombes. La primera deflagració amb víctima mortal es va produir l’estiu del 1884, quan un mosso adolescent va obrir un paquet sospitós que hi havia al costat d’un magatzem de la Rambla de Santa Mònica, on els treballadors estaven en vaga, i va quedar esquarterat. El febrer del 1892 moria un drapaire, i molta gent resultava ferida, en una explosió a la plaça Reial. Un any més tard l’anarquista Santiago Salvador va tirar dues bombes Orsini al pati de butaques del Liceu. Hi van morir 20 persones i 60 més van resultar ferides. En aquella Rambla eren freqüents les explosions, com la del 1904 al carrer de Ferran, i la del 1905 que va matar dues floristes. L’urinari que hi havia llavors a la Rambla de les Flors també va patir un parell d’atemptats.
Els anys vint i trenta la tendència va canviar. Llavors eren més comuns els tirotejos entre els obrers armats i els pistolers de la patronal, que es ventilaven pels foscos carrerons del Raval. No obstant, el sinistre baró de Köening, exespia i cap dels criminals a sou dels empresaris, tenia el despatx de la seva agència de detectius, la Baron von Köening Services (BKS), a la Rambla. A diferència d’aquells, els morts per trets l’estiu del 1936 combatien per ocupar la caserna de les Drassanes. Les barricades i els trets es van repetir la primavera següent, durant els Fets de Maig, quan es va convertir en frontera ideològica entre els comunistes prosoviètics, que dominaven el Barri Gòtic, i els anarquistes i socialistes independents, que controlaven el Raval. El passeig ha viscut, fins i tot, atracaments famosos, com l’assalt al Banc Central del 1981. I accidents extravagants, com el de l’avió militar que s’hi va estavellar l’any 1934.
Com dijous, la Rambla sempre és al mig de tot. Ens agrada i ens irrita, ramblejar és una mena d’oci tan casolà que els altres barris han volgut tenir la seva pròpia rambla. Forma part del paisatge sentimental barceloní, cosmopolita i folklòric en una mateixa pinzellada. Sota els seus plàtans d’ombra, la vida transcorre atenta als canvis i alhora indiferent al pas del temps.
