Les revelacions que va fer la setmana passada Villarejo, a la comissió d'investigació del Congrés sobre l'operació Catalunya, no són –si se'm permet la redundància– gaire reveladores. Tot el que va dir ho podíem suposar, o podíem directament donar-ho per sabut, tot i que no en tinguem constància fefaent. Seguim sense tenir-ne, per altra banda, perquè la paraula d'un sicari –ni que sigui un sicari d'estat, i encara caigut en desgràcia– no té credibilitat. Però, a la vegada, no cal tenir grans dots de deducció per comprendre que Villarejo només diu la veritat quan parla contra el sistema que durant molts d'anys li va donar poder i el va enriquir, i que ara se li ha girat en contra i el vol enfonsat.
Davant de la comissió, Villarejo va donar els noms –habituals, d'altra banda– de Félix Sanz Roldán, director del CNI; Jorge Fernández Díaz, ministre de l'Interior; María Dolores de Cospedal, secretària general del PP, i Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern d'Espanya en el moment dels fets. L'antic agent de la brigada político-social, i torturador, va ser explícit: “És una operació [l'operació Catalunya] que es dissenya des de les entranyes mateixes de la presidència del govern i òbviament la tira endavant la vicepresidenta, que és la que aleshores controlava el CNI”. Sobre com es van substanciar determinats aspectes de l'operació, Villarejo va afirmar l'existència d'uns “fons superreservats” que s'utilitzaven per “comprar voluntats” contra l'independentisme i el procés català. També va mantenir un diàleg d'allò més animat amb el diputat del PDECat Ferran Bel, amb preguntes i respostes de veritable interès. Bel: “¿Tenia constància que es fessin servir aquests fons superreservats a l'operació Catalunya?” Villarejo: “Sense cap dubte”. Bel: “I amb quines finalitats?” Villarejo: “Doncs fonamentalment captar voluntats, organitzar tertulians perquè canviessin en el cas que CiU hagués tret majoria absoluta, establir associacions i organitzacions aparentment contràries a l'independentisme, en fi, el que fa qualsevol servei d'intel·ligència”.
En fi, sí. No cal ni recordar que aquests fons tan superreservats surten de les butxaques dels contribuents, que són la de vostè i la meva, etc. Combatre per vies il·legals la discrepància política no és el que han de fer els serveis d'intel·ligència d'un estat, i si ho fan almenys seria d'agrair que no ho fessin amb les maneres barroeres, entre mortadel·lesques i feixistes, que ha gastat i gasta l'estat espanyol en el seu conflicte contra Catalunya. Per molt que mirin a una altra banda, l'operació Catalunya i l'afer Pegasus són dos escàndols amb prou envergadura per passar factura (política, judicial, institucional) a l'estat espanyol, segurament en instàncies internacionals. I per molt que s'insisteixi a mirar-lo des de la caricatura que ell mateix es va forjar per disfressar-se, es confirma que Mariano Rajoy és un dels personatges més infecciosos que ha generat la política espanyola en l'etapa que en diem democràtica.
