Rajoy i els immigrants: ara, contra les ONG

Coneixem sobradament la capacitat d’alguns polítics de capgirar la realitat. Ho veiem sovint, i especialment en segons quins temes. Però malgrat que aquesta pràctica és habitual i diària (que no normal), les declaracions d’ahir del ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, han creuat els límits de la lògica i de la vergonya. Ja n’hi ha prou!

El ministre va afirmar: “Cal conscienciar les ONG que s’hi és per ajudar i no s’hi és per afavorir o potenciar la immigració irregular”. I es va quedar descansat. Ho va fer tot entrant en una reunió a Brussel·les, i per tant no són declaracions improvisades.

Què deixa en el subconscient aquesta frase?

El primer que deixa en el subconscient és que els refugiats són irregulars. No, Sr. Zoido, no. La gent que fuig d’un conflicte o una guerra estan emparats per la Convenció de Ginebra i no són irregulars. Un altre tema és que Espanya no compleixi les seves obligacions legals i no respecti la legislació internacional. Però no són irregulars.

La segona qüestió que insinua és que les ONG potencien la immigració perquè ajuden els que venen. Per tant, ignora i amaga sobtadament la multiplicitat de causes que generen el desplaçament humà per deixar com a causa principal les ONG. I això és una fal·làcia. Darrere de l’afirmació hi amaga totes les causes i hi amaga també totes les responsabilitats directes de l’estat espanyol, entre les quals hi ha la venda d’armes a països que no respecten els drets humans, l’efímer i discret pas espanyol pel Consell de Seguretat, la deixadesa en política internacional, el nul treball per un món en pau i un llarg i trist etcètera de raons.

I què més amaga aquesta frase?

Amaga el flagrant incompliment dels compromisos d’acollida de persones refugiades que tenia el govern espanyol. Espanya ha acollit només un 8,6% de les persones refugiades que s’havia compromès a acollir i tan sols falten 81 dies per al termini dels dos anys que tenien. I amaga els esforços que fan perquè la Unió Europea els rebaixi la quota amb l’excusa que no és possible. El Canadà en tres mesos va reassentar 32.000 persones -per tant, és evident que les excuses no s’aguanten per enlloc-. Són exactament els tres mesos que li queden al govern, i la demanda concreta que fan 280 entitats amb el comptador de #VeniuJa.

El segon que amaga són totes les traves legals que posa l’estat espanyol perquè vingui la gent. És pràcticament impossible arribar legalment a Espanya. I així com les causes que provoquen el desplaçament són multifactorials, les causes de com viatgen són totes imputables a aquesta raó. I aquesta raó és el veritable motor de totes aquestes aventures inhumanes que veiem. I és el taló d’Aquil·les que elimina qualsevol legitimitat a l’hora de defensar la legalitat. Si la legalitat la tenen segrestada, no podem exhibir-la com a bandera d’igualtat i exigència.

Amaga també la tanca de Ceuta i Melilla, les ganivetes, els probables acords amb el Marroc perquè allunyi les persones de la tanca, les devolucions en calent, els trets a immigrants des de la platja del Tarajal, les condicions al CETI... i una inacabable llista de vulneracions de la legalitat internacional (que semblen ignorar sense problemes).

I amaga també que amb la retallada dels fons de cooperació un 70% ja no treballen per combatre les causes. I menys quan diuen que volen dedicar una part important del poc que queda al control de fronteres. Control de fronteres ni és cooperació ni és treballar per evitar les causes que generen la pobresa.

Però no vull acabar l’article sense parlar sobre una expressió en concret, a la qual probablement no hem donat importància i que ens infiltra fins al subconscient. La tenim interioritzada i ja ni ens escandalitza. És el terme migració irregular. Aquestes dues paraules amaguen una realitat molt perillosa. Un cop hem declarat algú com a irregular o il·legal, hem aconseguit que deixi de ser problema nostre. Ens podem desentendre humanament i políticament d’algú si està al marge de la llei. No calen esforços ni un treball extra. Però no oblidem que aquest algú és una persona. I aquest algú és humà i té uns drets, per molt “irregular” que sigui la seva arribada. Uns drets que li dona la legislació internacional i uns drets inherents pel sol fet de ser persona.

La nostra dignitat i la seva estan íntimament lligades. En el moment que ells perden la dignitat perquè no es respecten els seus drets nosaltres la perdem si no hem fet tot el possible perquè això no passi. No ho oblidem. Molts ciutadans no volem perdre la dignitat com l’ha perduda el ministre.