Sabem, per exemple, que entre els molts treballadors implicats en la producció d’un llibre (editors, impressors, transportistes, correctors, caps de premsa, dibuixants o fotògrafs, agents literaris...) l’autor cobra el deu per cent de cada exemplar venut. D’un llibre de vint euros, doncs, n’obté dos. Pot passar que guanyi un premi, que és un avançament a compte d’aquests drets (en vengui els que en vengui). I pot passar que li facin un avançament substanciós, per “fitxar-lo”. Algú dirà que el deu per cent és molt. Algú dirà que el deu per cent és poc. Algú dirà que els llibres són cars o algú dirà que són barats.
Dic això perquè aquests dies la directora de l’Institut Català de la Vinya i el Vi, Alba Balcells (la primera dona en la història d’aquest càrrec, no em cansaré de dir-ho), ha presentat, al costat d’altres agents implicats, un estudi sobre el que costa fer vi base cava. És a dir, quants cèntims costa, exactament, fer un litre de macabeu, un de parellada i un de xarel·lo. Així com en el sector de la cultura aquest marge és clar, en el sector de l’(agri)cultura, no tant. L’escriptor és el pagès. El que hi posa la matèria primera. No dic que siguem els més importants de la cadena, perquè l’editor (l’enòleg) tot sovint és bàsic per a la distinció de l’obra. Però en som el desencadenant. En una època no gaire llunyana, els anys seixanta, els artistes d’Editorial Bruguera, la que feia els tebeos de la nostra infantesa, no tenien cap dret sobre els dibuixos setmanals que feien. I d’això tracta, també, el llibre de John Steinbeck El raïm de la ira, que passa als anys trenta.
Determinar el preu de plantar, podar, ensulfatar, collir, triar, és la manera de pagar un preu just als pagesos. Em sembla bàsic. Jo vull tenir-ho en compte cada cop que faci aquest acte cultural que és destapar una ampolla per compartir-la.
