Com que l’altre dia vaig espinjolar, acabo de descobrir que espinjolar no és al DIEC. I, de fet, escrivint aquest article, el corrector em marca la paraula. Com pot ser que em marqui una paraula tan meravellosa? Al Termcat, sí que hi és. Hi diu: “Encetar la bota per tastar el vi novell, o com a ritual per donar-lo a tastar”. En castellà et dona sangrar, en francès, mettre en perce o percer i en anglès, prick, to. Al DIEC sí que hi ha fiblar, que és el mateix que espinjolar. A la Conca de Barberà, per exemple, en diuen fiblar.
A les tavernes, abans, per indicar que ja hi havia arribat el vi novell –el vi que hem de gaudir jove– hi posaven una branca de pi al damunt de la porta. Era el senyal, la convenció. És per això que les prostitutes es diuen també amb el castellanisme rameres. Ve d’aquí. La ramera era la que s’estava sota la rama, esperant clients allà on hi havia els tavernaris. Sempre m’agrada explicar que, gràcies als Patufets que col·lecciono, sé que per indicar que en un pis s’admetien dispesers –el que ara en diríem llogar habitacions– posaven un paper de diari entre els barrots del balcó. Tothom ho entenia.
El vi novell és un vi de cada dia, de copeta per esmorzar o dinar o sopar. Bé de preu, aromàtic, alegre, simpatiquíssim. Una porta als joves (potser no cal copa, potser és divertit amb porró o got). El vi novell hauria de parar el nostre món com para el dels nostres veïns francesos. Explorem-lo, gaudim-ne. Per sis euros tenim una ampolla de vi novell per prendre a poc a poc, xerrant, fent calçotada, costellada, cosinada, fontada... Algunes de les coses que acaben en -ada. Coneguem-lo. És divertit, és descarat, s’ha d’acabar, que no el podem guardar. Espinjolem-nos els cors i els cervells, fiblem-nos-els, que ragi el vi novell.
