Raffaella, Gloria, Mónica, María

La mort de Raffaella Carrà fa que miri enrere sense ira: ella, com també Gloria Gaynor, María Jiménez i Mónica Naranjo, han sigut capaces de fer cançons de supervivència forçadament alegre després de la marxa del manso. Raffaella Carrà tenia Fiesta. Traduïda a l’espanyol deia: “Fiesta, que fantástica, fantástica esta fiesta, esta fiesta con amigos y sin ti”. La Gloria Gaynor té el seu I will survive, que ve a dir que després de quedar-se petrificada, pensant que no podria tirar endavant, ara va i es troba l’ex a casa. I li diu: “Hauria d’haver canviat aquell estúpid pany, t’hauria hagut de fer deixar la clau. [...] Surt per la porta, fes mitja volta, ja no ets benvingut, et pensaves que m’ensorraria? Sobreviuré”. És el que diu, també, la pantera de Figueres: “Sobreviviré. Buscaré un hogar, entre los escombros de mi soledad, paraíso extraño, donde no estás tú, y aunque duela, quiero libertad”. La Jiménez diu “Se acabó, porque yo me lo propuse y sufrí, como nadie había sufrido, y mi piel se quedó vacía y sola, desahuciada en el olvido y después de luchar contra la muerte, empecé a recuperarme un poco y olvidé todo lo que te quería y ahora ya mi mundo es otro”.

Me les imagino a totes quatre en aquesta festa que proposa la Carrà. No puc evitar veure-hi algun petit toc autobiogràfic en les cançons, sempre. En tot cas, aquestes lletres són molt més complexes del que poden semblar, cantades per dones que sembla que ho donen tot en l’amor, que estimen intensament i que, per tant, pateixen intensament. Perquè, com diu Marion al seu monòleg de Woyzeck, plorar amb més intensitat és riure amb més intensitat.

Empar Moliner és escriptora