‘Faci d’alcalde’: les superilles a Barcelona i la gentrificació

L’alcalde Maragall, en promoure la campanya Faci d’alcalde, volia expressar que el polític, el funcionari, el veí, quan actuen pensant en el conjunt de la ciutat, fan d’alcaldes. En el cas de les superilles, com en el dels grans reptes urbans, cal que tothom pugui jugar aquest paper.

D’entrada, seria obligat que l’Ajuntament facilités la informació sobre l’abast de la iniciativa, tot i reconèixer que no és fàcil diferenciar els diferents nivells subjacents.

Un primer nivell -el més evident- se situa en el rescat d’espai d’ús públic, per tal d’aconseguir un sistema de mobilitat sostenible i una ciutat més confortable, que faciliti les relacions socials, l’intercanvi, el lleure, la cultura o el debat de la cosa pública.

Un segon nivell es troba en la teoria general que anima la proposta, i que té com a horitzó l’eficiència del sistema urbà, l’habitabilitat, la biodiversitat, la complexitat o la cohesió social.

I un tercer nivell respon al convenciment que el futur de la societat passa pel paper de les ciutats i el de les ciutats per la utilització de l’espai públic. Com deia Ortega y Gasset: “La polis no és primordialment un conjunt de cases habitables, sinó un lloc d’ajuntament civil, un espai acotat per a funcions públiques. L’urbs no està feta, com la cabanya o el domus, per arrecerar-se de la intempèrie i engendrar, que són menesters privats i familiars, sinó per discutir de la cosa pública”.

Així doncs, cal explicar que la proposta de les superilles va més enllà d’una mera qüestió de trànsit, ja que constitueix una manera de viure la ciutat.

Aquesta experiència s’ha iniciat amb una prova pilot al Poblenou. Del seu èxit dependrà en part la valoració del camí iniciat. Per aquesta raó seria exigible que l’Ajuntament facilités la comprensió del nou model urbà promovent actuacions concretes que il·lustrin d’una manera entenedora els guanys que es poden assolir. En cas contrari, la fragilitat de l’escenografia emprada pot esdevenir caricatura i argument per desqualificar la proposta.

Fer d’alcalde, per part dels grups opositors, exigeix un argumentari al nivell de la transcendència de la proposta. Cal entendre-la globalment i situar-la en la dinàmica sense retorn que Barcelona comparteix amb altres ciutats.

Fer d’alcalde, per part dels ciutadans del Poblenou, comporta continuar el procés participatiu que ja ha fructificat en propostes que fan del barri una de les zones de més qualitat urbana de la ciutat. Una qualitat no aliena a la pervivència d’un alt grau de cohesió i de barreja social, i d’un teixit associatiu arrelat d’antuvi. Una qualitat que no ha passat desapercebuda als inversors privats, en una zona que apunta a la transformació social de la seva població.

Plana, doncs, el fantasma de la gentrificació, de l’expulsió dels sectors econòmicament més febles. És una alerta legítima, ja que és coneguda la voracitat d’empreses d’inversions que, adquirint immobles sencers, extreuen el benefici de la indefensió dels llogaters que facilita l’actual llei d’arrendaments urbans (LAU), que permet la revisió sense límit de les quotes del lloguer cada tres anys. Aquest fet, juntament amb el difícil control dels pisos turístics, i amb un parc d’habitatge públic heretat insuficient, farà que el remarcable esforç de l’Ajuntament en política d’habitatge pugui ser testimonial davant de la desproporció entre els poders financers i els mitjans legislatius i econòmics de l’administració.

Sovint el procés d’expulsió de la població es presenta com un fenomen natural i irremeiable. Però no és així. A Catalunya la crida a la inversió especuladora en el camp de l’habitatge ha estat en part incentivada per la política del govern català, que ha desmantellat des del 2010 els instruments legislatius aprovats el 2007 per la llei per al dret a l’habitatge, ha afavorit els interessos dels promotors privats amb diferents decrets el 2012 i el 2014, i ha donat suport a la llei d’arrendaments urbans.

Consegüentment, si no es modifica l’actual marc legislatiu no és arriscat pensar que l’atractiu Poblenou serà un sector procliu al desplaçament d’aquella població que no pugui costejar ni assumir aquest futur d’incertesa.

Així doncs, als ciutadans del Poblenou se’ls gira feina doble per fer d’alcaldes. No solament hauran de discutir els continguts de les superilles, sinó que hauran de fer servir l’espai públic recuperat per exercir l’acció pública de denúncia d’una legislació que posa en perill el dret a la permanència a la casa i al barri.