Déu en fa vint

Ha sigut un any atípic, molt atípic. Per a Nadal també ho ha sigut. Per a ell, fins i tot més. El virus semblava que podia interposar-se entre ell i un dels seus grans objectius esportius: igualar Roger Federer en el nombre de Grand Slams guanyats. Ell té marcat el seu camí, però de reüll li calia arribar a aconseguir aquesta fita per tirar endavant competitivament. Ser o no ser, tot un dilema shakespearià. Acostumat a viure viatjant pel món cada setmana, de cop i volta es va veure enclaustrat sense tenir ni tan sols la possibilitat de sortir de casa seva per entrenar a l'acadèmia, que té a tan sols deu quilòmetres, tot i que estava ben confinada. Una altra de les absurditats que vivim actualment. En una illa i una petita localitat com Manacor, sense tornejos, només podia entrenar amb júniors: no va tenir-ho fàcil en el postconfinament.

Si algú és un dièsel és ell, li cal ritme competitiu per aconseguir el seu màxim nivell. Renunciar per precaució sanitària al US Open no facilitava l'objectiu. Només podria competir en un torneig, Roma, abans del gran dia. Però va ser una setmana curta, potser massa. I a això cal afegir-hi dos problemes més en contra seva: un París molt més fred i humit a l'octubre que al juny i unes pilotes menys vives. Semblaven elements suficients per fer minvar les probabilitats del campió. Dues setmanes a l'argila són molt llargues, però la capacitat d'adaptació del balear al recinte del bosc de Bolonya no és terrenal. No el va afectar la bombolla. Home d'equip, de grup, ha vist com el seu entorn proper ha viscut extirpat del dia a dia. El seu mànager i el seu pare han estat allunyats durant les dues setmanes d'experiència vital francesa aquest any.

Si algú en dubtava, ara tothom té clar que Roland Garros és el pati de casa seva, després de jugar 102 partits i de guanyar-ne 100. Demano a tothom que posi aquest índex de fiabilitat a les ràtios de fiabilitat de la història de l'esport i que busqui comparacions. Doncs bé, els fets qualifiquen l'esportista, però no l'ésser humà. Un cop finalitzat el partit, la seva anàlisi és que el tenis i l'esport tenen molt poca importància en el món que vivim, poca més que donar alegries a tots els afectats per la pandèmia, que han pogut gaudir de l'espectacle. Aquesta és la seva missió prioritària. Gran entre els grans com a ésser humà, sense voler-ho és divinitat en la història tenística.