Una radiografia europea
“Menys retòrica i més anar al fons dels fets”; el sociòleg francès d’origen algerià Sami Naïr aplicava la sentència de Voltaire a tantes paraules buides referides al present i el futur de la Unió Europea: “Una Comissió Europea que fa del pacte d’estabilitat econòmica el seu principal objectiu deixa les classes populars en mans del Front Nacional de Marine Le Pen”. “El partits tradicionals -rematava l’eurodiputat dels Verds holandesos Bas Eickhout- parlen però no se’ls entén, per això guanya Trump als Estats Units”.
Naïr i Eickhout van conversar sobre l’auge de l’extrema dreta populista a França i als Països Baixos convocats pel II Memorial Xavier Batalla. Batalla (1948-2012) -periodista, politòleg i corresponsal diplomàtic de La Vanguardia - va dedicar moltes de les seves documentades anàlisis a parlar dels populismes i d’aquest “club singular” que és la Unió Europea. “Una potència supranacional tova -deia Batalla- sense la qual els estats nascuts al segle XIX ja no pintaran res”. Per tant, si el projecte d’Unió Europea fracassa, també Europa serà irrellevant en l’esfera internacional. A més del populisme, les relacions de Turquia amb la UE, el Brexit i les eleccions alemanyes del setembre completaran el cicle de conferències Una Europa, molts dubtes.
Aquest primer diàleg, al Palau Macaya de Barcelona, entre dues figures de l’esquerra europea no tan sols va ser interessant sinó també vehement i contrastat. Tant Naïr com Eickhout van parlar amb passió del projecte europeu, en hores baixes, que necessita canviar el rumb si vol anar més enllà de les reticències internes, el rigor pressupostari i les polítiques de curta volada. I mentre la Comissió Europea s’ho pensa, els partits d’extrema dreta populista van guanyant terreny. Els populismes a Europa són el símptoma, no la causa, que alguna cosa no s’està fent bé.
Naïr va situar els orígens de l’auge de l’extrema dreta a França el 1983, quan Mitterrand inaugura una política de caire liberal que havia de ser un “parèntesi” però que de fet ha durat fins ara. Eickhout, en canvi, va fixar l’aparició dels primers minúsculs partits d’extrema dreta xenòfoba en paral·lel a l’arribada massiva d’immigració als Països Baixos durant les dècades dels setanta i vuitanta. Una societat homogènia canviava el seu rostre. El líder xenòfob Geert Wilders va aconseguir, en les darreres eleccions, del març, vint escons al Parlament de l’Haia amb una campanya bel·ligerant centrada en l’antiimmigració i l’antiislam i a favor del Nexit (la sortida dels Països Baixos de la UE).
Els populismes d’extrema dreta recorren Europa i guanyen adeptes, pas a pas. De fet, es defineixen com uns outsiders que operen, però, dins del sistema polític convencional. Naïr considera que el seu atractiu no recau únicament a parlar de tancament de fronteres, a dir “no a l’Europa de Brussel·les” o a advertir del “perill de la dissolució de la identitat”, sinó que ofereixen als ciutadans, que han quedat al marge dels avantatges del club europeu, programes socials. En això rau la fortalesa d’aquestes construccions populistes, de la mateixa manera que “van ser els programes socials els que van donar la victòria al nazisme i al feixisme italià”; fer memòria, apuntava el sociòleg francès, ens ajudarà a comprendre el fenomen.
I, mentrestant, què fan els 28 països de la Comissió Europea respecte a la crisi dels refugiats? Segons Naïr i Eickhout, aquesta és la “prova de foc” de la UE, que -contravenint la seva pròpia legislació sobre el dret d’asil, els drets humans i la Convenció de Ginebra- es va comprometre a acollir 160.000 refugiats, dels quals només 20.000, procedents de Grècia i Itàlia, han pogut ser reubicats amb data del 9 de juny. Naïr responsabilitzava la Comissió de no posar-hi remei: “Si els estats no ho volen, la UE no hi pot fer res”. I aquests estats estan sotmesos a la pressió dels partits populistes d’extrema dreta que han fet bandera de barrar el pas a la immigració.
Mentre que l’eurodiputat dels Verds veia en Emmanuel Macron una alternativa positiva als partits de sempre i a Le Pen, Naïr desconfiava del nou president francès perquè “va guanyar les eleccions amb un discurs populista”. El que sí que té clar Naïr és que hi ha “un buit institucional a la UE, i aquest buit la té bloquejada; és la tradicional aliança de França i Alemanya la que fa moure l’engranatge”. Ara bé, Naïr no pot avançar cap on anirà l’eix franco-alemany, si cap a “enfortir Europa o enfortir l’aliança i excloure la resta”.
En tot cas, el projecte de crear una Europa federal, “ni ara ni en dos-cents anys”: així de taxatiu es va mostrar Sami Naïr. Però sí que es pot avançar -argumentaven els dos ponents- a l’hora de promoure uns valors en comú. L’Europa d’ara mateix és multiracial, multilingüe i multicultural. Ja no existeix una Europa homogènia. Abordar la qüestió de la diversitat i treballar l’encaix és un dels reptes que hauran de resoldre els partits de llarga tradició democràtica si és que aconsegueixen refer-se de la seva abstracció i ambigüitat amb propostes clares i precises.
Com a conclusió del diàleg, compartida entre el jove eurodiputat ecologista i el catedràtic de ciències polítiques i exeurodiputat, dues idees bàsiques: la Unió Europea ha de recuperar el seu esperit inicial de cooperació, solidaritat i progrés social; i els partits polítics de centre i d’esquerres han de fer autocrítica i abordar les reformes en profunditat que els ciutadans reclamen. El futur de la UE està en joc i, per tant, també en quina lliga pensa jugar Europa. L’alternativa és la irrellevància i deixar en mans del populisme d’extrema dreta el malestar de molts ciutadans. Poca broma.
