La ràdio que es fa mirar
Un dels grans mals de bona part de la televisió actual és que és ràdio. Pots seguir un programa d’esquena a la pantalla sense perdre el fil, perquè sovint la imatge és el que menys importa, és només un complement secundari. A Movistar+ estan fent un programa titulat Radio Gaga en el qual han aconseguit sacsejar-ho perquè això es converteixi en una virtut. És un format heretat de la televisió belga. Han desxifrat quins són els elements més essencials de la ràdio per transportar-los a la televisió. És a dir, la unió dels dos mitjans no és una inèrcia sinó que la fusió del llenguatge de la ràdio i la televisió està estudiada per fer créixer el contingut.
Els conductors del programa (i de l’emblemàtica furgoneta que els transporta) són Quique Peinado i Manuel Burque. A cada capítol s’aturen en un lloc singular (una residència de salut mental, un centre d’acollida, un poble a punt de desaparèixer, un hospital...) i hi instal·len un petit estudi de ràdio on conviden la gent del lloc a participar-hi. Els presentadors mantenen converses amb aquestes persones, que combinen amb cançons. I a partir del seu testimoni es va aprofundint en la singularitat d’aquell lloc i en reflexions sobre l’existència humana.
El primer gran encert de Radio Gaga és saber aprofitar el clima que genera la ràdio perquè la gent parli. Tot i ser televisió, es minimitza la sensació de ser observat. En canvi, es potencia el clima de ser escoltat. L’altra gran virtut són els dos presentadors, tot i que aquesta paraula no seria ben bé la que més s’adiu al seu rol. Burque i Peinado no parlen a càmera ni es dirigeixen mai als espectadors. Actuen com a constructors del relat. I el millor de tot és que no han caigut en l’error de voler entrevistar sinó que tenen la destresa de saber conversar i escoltar. L’escriptor Josep Maria Espinàs, dels seus viatges a peu, recordava sempre la importància de no pretendre interrogar la gent amb qui et trobaves sinó saber esperar que l’altre et volgués explicar alguna cosa. Peinado i Burque sí que pregunten, però amb la discreció de qui estira un petit fil per veure què en surt. En el programa de dimecres estaven en una residència d’Oviedo on conviuen estudiants amb gent gran. Les converses que mantenien amb els avis i àvies eren una delícia, sobretot pel que aconseguien que expliquessin de la seva vida, dels seus records... Però mai burxaven ni feien evolucionar la conversa pels camins més fàcils sinó pels més bonics. És tele feta amb la paciència de la ràdio.
Pel que fa a la realització, a més, el programa s’imbueix visualment d’aquesta intimitat de la ràdio, respecta el ritme i s’ajuda amb l’insert de plans de persones que escolten (i s’emocionen) amb el que estem veient, de tal manera que ràdio i tele es barregen i se’n beneficien les dues. És ràdio que es fa mirar. Radio Gaga és un dels millors formats, més ben executats, de la temporada televisiva.
