El dia que Catalunya Ràdio va fer la seva primera emissió, ja feia mesos que els professionals que treballàvem en altres emissores vèiem a venir el tsunami. Per poc que el talent que la nova emissora anés incorporant fos proporcional a la quantitat de recursos materials que el govern de la Generalitat de Jordi Pujol estava disposat a abocar-hi, Catalunya Ràdio arribaria a ser la primera emissora del país.
Catalunya Ràdio va equipar-se amb els estudis més moderns, va instal·lar repetidors fins a assegurar-se el 100% de cobertura i va fitxar talent, perquè si alguna cosa hi havia a la Barcelona cocapital radiofònica espanyola (més moderna, més europea, menys encarcarada) i, en general, a tot el país, eren radiofonistes innovadors, creatius i brillants.
Malgrat els mitjans de què va disposar, que acabés sent líder no va ser fàcil (el lideratge mai no és fàcil) perquè l’oient de ràdio, i més en aquella època analògica, acostuma a ser un client fidel a un punt del dial. I per això, ni els diners ni el talent no expliquen tot l’èxit. Ni la llengua, ni l’oportunitat d’un moment històric en què el país estrenava autonomia. El factor diferencial va ser la intenció. A partir del 1983 els oients van començar a percebre que l’antena de Catalunya Ràdio era ambiciosa (“no ens han d’escoltar perquè ho fem en català, sinó perquè ho fem bé”, solia dir Puyal), competitiva amb les grans cadenes espanyoles i, sobretot, que era la ràdio nacional de Catalunya sense complexos, des de la redacció d’informatius fins a El lloro, el moro i el mico. O sigui que era un mitjà que estava disposat a jugar a fons el paper de pioner d’un nou espai de comunicació nacional per a un país que ja anem fent. Aleshores, com ara, aquest és el camí.
