La radicalitat de la decència
Ha mort una persona decent que va transformar el món. Una advocada, una acadèmica, una jutge que va fer de la igualtat entre persones el seu objectiu i de la seva fèrria i inspiradora determinació el motor per contribuir a la transformació de la societat que l’envoltava. Una jutge aparentment fràgil, simplement perquè era baixeta i prima. Un cos eixut amb una ment enèrgica, determinada i radical en la protecció de la justícia. Ha mort la segona dona que va arribar al Tribunal Suprem dels EUA, Ruth Bader Ginsburg. I el poder transformador de la seva lluita per la igualtat d’homes i dones ha transformat no només els EUA sinó que ha servit d’inspiració més enllà de les fronteres de les seves sentències. Ella ha sigut una font d’inspiració per a jutges, polítics i per a moltes dones i homes al món.
Quan el temps -separant l’escuma dels nostres dies i el soroll grandiloqüent de tantes transformacions que haurem viscut- deixi clar quins canvis hauran sigut històrics, n’hi haurà un que segur que perdurarà com la més gran o potser una de les més grans revolucions de la història. No s’haurà acabat, no s’haurà estès a tot el planeta, però l’emancipació de la dona haurà canviat el món i les vides de les nostres generacions i les futures. El canvi tindrà molts herois, molts responsables, moltes lluites i moltes dones i homes que n’hauran sabut veure la justícia i la capacitat revolucionària.
Una d’aquestes persones clau serà Ruth Bader Ginsburg, RBG. Desapareguda als 87 anys, últimament havia esdevingut als EUA una icona pop de les noves generacions de noies que viuen sense haver de pensar en la seva condició de dones, sinó en la de persones i en les seves capacitats i mèrits més enllà del propi gènere. De fet, la jutge, discriminada en cada pas dels seus estudis i de la seva carrera, va decidir estudiar la discriminació per combatre-la legalment i va desmuntar lleis pretesament protectores de les dones que convertien els “pedestals en gàbies”, en paraules d’ella mateixa. Com va escriure en la sentència que va obrir les portes de l’Institut Militar de Virgínia a les militars, les dones no han format part durant molt de temps del We the people fundacional dels Estats Units.
Cal homenatjar les dones que han sabut arremangar-se, estar presents en totes les esferes de decisió i poder amb fermesa, que s’han guanyat ser escoltades, que s’han guanyat el respecte de la majoria que vol un món que progressi. També els homes que han decidit col·laborar en comptes d’amagar-se darrere dels prejudicis i els fàcils drets adquirits per comoditat i per la por al canvi, a la incertesa d’un paper masculí que està en plena evolució. Aquesta por al canvi per la pèrdua de privilegis és avui un potent irritant que canalitza especialment l’extrema dreta, s’anomeni trumpisme o Vox. En societats meritocràtiques i tecnificades on la força deixa de ser un factor dominant, la visió més conservadora dels rols socials es queda, en el millor dels casos, desorientada.
La mort de RBG impacta en una campanya electoral nord-americana que aquest cop no és només una confrontació ideològica entre conservadors i progressistes, sinó una lluita per la supervivència del país. No només per la supervivència humana, donada la incapacitat de gestió del coronavirus, sinó també per la supevivència dels valors que van fer dels EUA una societat pròspera en lluita permanent per la viabilitat de la convivència en la diversitat. El poder de Donald Trump és extraordinari i avui té entre les seves mans condicionar per molts anys el Tribunal Suprem amb una majoria conservadora de 6 a 3. Tractant-se de Trump, el seu poder és destructiu i no es pot donar per descomptat un nomenament conservador sinó un nomenament reaccionari, com va ser el cas de Brett Kavanaugh. Si la prudència recomanaria esperar al resultat electoral per fer efectiu el relleu de la jutge, amb Trump es pot donar per garantit que la proposta arribarà al Senat, on té majoria, abans del seu relleu presidencial o, en el pitjor dels casos, de la seva reelecció.
El fenomen RBG i el seu reconeixement entre els joves és un recordatori que la lluita radical contra la injustícia pot ser suau i ferma, petita, prima, constant i silenciosa. Que la millora de les societats la fan persones que fan bé la seva feina, amb uns estàndards alts i una lluita sense treva i sense violència, que la dissidència és revolucionària i que la revolució guanya quan inspira la societat.