Els radars i les persones
Una persona que s’havia passat força temps a la presó m’explicava que una de les coses en les quals va notar més diferència entre l’abans i el després era que, quan va tornar a trepitjar els carrers, els cotxes no corrien tant com abans d’entrar-hi. Era l’època en què s’havia començat a generalitzar la instal·lació de radars de velocitat a les carreteres.
Els radars ens han fet més respectuosos amb els límits de velocitat. Ja se sap: quan avisen que ens poden tocar la butxaca aixequem el peu de l’accelerador. I per més trist que sigui, és la por a la multa el que ha fet baixar els accidents i el nombre de víctimes. Igual que va passar amb el cinturó de seguretat, el casc dels motoristes o els testos d’alcoholèmia, si hi ha multes hi ha més respecte a les normes de circulació. Però si només hi ha multes, malament. Ara, a Barcelona ja comencen a sancionar 17 nous radars. De manera que tal dia a tal hora anaves a deu quilòmetres per hora més dels permesos, escaneja el codi de barres i paga 100 euros.
L’agent de trànsit que ordena l’espai, desembussa una cruïlla, imposa respecte amb la seva presència i soluciona conflictes humans a peu de carrer, conflictes d’aquells que a la màquina què li expliques, està desaparegut. Estem transferint l’autoritat de les persones i la seva capacitat de jutjar a les màquines. L’administració, tota ella, s’ha tornat impersonal (i no necessàriament més ràpida per a l’administrat, a causa de programes informàtics desesperants, però això és una altra història). Els radars, com les càmeres del trànsit i de seguretat, vindrien a ser la versió municipal dels caixers automàtics dels bancs: estalvien haver de donar explicacions i tractar amb les persones.