El racó de pensar

Ha començat el Kosmopolis d’enguany. Aquest festival és un dels pocs esdeveniments culturals d’abast que puguin considerar-se com una tradició a Barcelona. La primera edició és del 2002, de quan el que es coneixia com a Can Ramoneda (CCCB) buscava consolidar-se dins la inflació d’espais de cultura oficial postolímpics. El CCCB portava llavors vuit anys obert i es regia per la visió de llarg abast d’en Josep Ramoneda, que s’ha acabat imposant a altres espais d’oripell com per exemple el Macba. El Kosmopolis podria haver quedat en res. O en un d’aquests festivals per on van passant escriptors de moda per dir obvietats promocionals. Però l’encert i la persistència han fet que resti com una quasi solitària illa de pensament en una ciutat espectacle on, si no és ple de públic guiri, sembla que cap festival pagui la pena.

En Ramoneda va deixar pas al -gràcies a Déu- breu mandat d’en Sintes i ara amb Villatoro sembla que la política de no tocar i millorar allò que funciona s’ha imposat. I el que funciona ara i sempre és el poder de la paraula. I més encara, de la paraula organitzada en pensament. Aquest any, a més de la presència poderosa de noms d’aquests de traca i mocador com Echenoz, PJ Harvey o Werner Herzog, tenim una doble línia de reflexió. Una sobre el que anomenen constel·lacions femenines, que arriba pertinentment en un moment en què els feminismes es troben en una apassionant fase de transformació i en què molts suposats avenços en la igualtat i en les polítiques de gènere mostren la seva debilitat o retrocés. I l’altra apassionant línia que vol explorar el festival és la de les intel·ligències no humanes. Animals, plantes i també màquines ens mostren en aquest segle XXI que l’espècie humana no té el monopoli del pensament i dels sentiments. Descartes ha mort oblidat i de mala manera en el carreró de les certeses il·lustrades. Ara el món sencer se’ns mostra sensible i ves a saber en quins termes, autoconscient.

Una mirada extensiva cap a la intel·ligència rodejats com estem d’estupidesa i barbàrie. De persones que viuen mecànicament i de màquines que es diuen intel·ligents. Bona herència va deixar el filòsof Ramoneda si a Barcelona encara tenim un racó de pensar.