Racisme: més reflexió, menys hipocresia
A aquestes altures ja ho sabem tot sobre el cas Vinícius. No era el primer cop que això passava, i el racisme tampoc és l'única manifestació d’odi que se sent entre la cridòria que insultant els jugadors rivals apaivaga i consola les frustracions individuals. Però aquest cop la barbàrie no ha passat desapercebuda. El ressò dels fets ha arribat fins al Japó, i Lula da Silva ha afirmat: “No podem permetre que el feixisme i el racisme envaeixin els camps de futbol”.
Com que no tinc prou espai per parlar dels dos conceptes que menciona el president brasiler, en trio un: el racisme. L’odi a l’“estrany” aliè a la tribu és tan antic com la humanitat. Els grecs anomenaven “bàrbars” els que no parlaven grec i els consideraven inferiors, “esclaus naturals”, en la terrible definició d’Aristòtil, però el racisme tal com el coneixem és relativament modern. Amb aquell afany catalogador tan propi de la Il·lustració, el gran naturalista Georges-Louis Leclerc de Buffon ens va deixar, a més de la classificació zoològica, una classificació paral·lela del gènere humà en forma d’escala jerarquitzada. Per a Buffon la manca de civilització produeix l'enfosquiment de la pell, arriba a afirmar que l’ésser humà primitiu va ser blanc i que qualsevol variació és una degeneració. D'aquesta manera, l’ancestral por a la diferència i l’obsessió religiosa adquirien una coartada científica que va servir de base per a totes les teories racistes del segle XIX, les de Gobineau, per exemple, definides com a “racisme científic”, que van portar terribles conseqüències al segle XX i que encara avui patim.
La resposta xovinista a les paraules de Lula da Silva ha estat, per exemple: “Els polítics brasilers ataquen Espanya” o “El Brasil no pot donar lliçons d’antiracisme”. La primera és una generalització de tan poc nivell intel·lectual que no cal aturar-s’hi massa, la segona és més interessant. És cert que el Brasil, com totes les societats que es van construir sobre l’esclavitud, té elements de violència cultural i estructural de tipus racista; és cert que sovint, com a casa nostra, el racisme es barreja amb l’aporofòbia (encertat neologisme encunyat per Adela Cortina per definir la por i l’odi a la pobresa); és cert que fins a l’estrena el 2007 de la telenovel·la Dues cares, la poderosa Globo TV no havia presentat mai un guió on les parelles interracials no fossin un problema. Tot i això, i malgrat la regressió que va significar Bolsonaro, el Brasil té un Ministério da Igualdade Racial, cosa que altres països amb la mateixa tradició esclavista ni somien, i ha construït al llarg del segle XX i XXI un discurs intel·lectual sòlid contra el racisme que es pot resseguir en dos grans clàssics de l’antropologia brasilera: Raízes do Brasil (1936), de Sérgio Buarque de Holanda i O povo brasileiro. A formação e o sentido do Brasil (1999), de Darcy Ribeiro.
I ara anem al punt delicat: ¿la nostra societat és una societat racista? És, amb tota seguretat, una societat que té individus racistes, però també és cert que el racisme que es manifesta amb violència directa i física no és tan habitual com en altres llocs. Tampoc no tenim unes banlieues com les de les urbs franceses, per exemple, tot i que els espais per a la immigració a les nostres ciutats també estan guetitzats. Potser, expliquen els sociòlegs, perquè hem arribat més tard que altres països europeus al fenomen migratori i, si ells ja són a la tercera i quarta generació, les que veuen fallides les seves expectatives d’ocupar un espai paritari a la societat d’arribada, nosaltres encara som a la primera o a la segona. D’altra banda, des de l’expulsió dels jueus el 1492 i dels moriscs el 1609 fins als anys 80, la nostra societat havia estat una de les més homogènies d’Europa des del punt de vista ètnic i religiós. És molt fàcil pensar-nos com a “no racistes” quan no es conviu amb gaires diferències i, tot i així, el poble gitano podria desmuntar fàcilment aquest cofoisme. Fa poc, en un autobús mig buit, vaig veure una escena paradigmàtica de racisme amorf, com l’anomenen alguns sociòlegs. Una noia magribí va pujar al bus i es va asseure al costat d’una dona de mitjana edat, indubtablement de la tribu. Aquesta va començar a mostrar senyals d’incomoditat i al cap d'un minut es va aixecar i es va traslladar a un altre seient, al costat d’una altra dona, també de la tribu. Més clar impossible. Si “l’altre" és pobre no ens agrada gens, i si és ric, com en Vinícius, però no s’adequa a l’estereotip de l’immigrant humil i agraït i a sobre fa que “els nostres” perdin al camp de futbol, encara ens agrada menys. Potser el primer problema de la nostra societat no és el racisme, però n’hi ha i va creixent. Fa poc una estadística mostrava que un de cada quatre joves assumeix ser racista. Cal més reflexió i menys hipocresia per evitar un futur pitjor. Tant de bo que el toc d’atenció de Lula da Silva i la vergonya internacional ens ajudin a entendre-ho.