Racisme

Ser racista és creure que trets inherents fan menys humans certs grups racials i, per tant, legitimen que els discriminem. Ens sembla anacrònic, gairebé pintoresc, però no és fins fa quatre dies, i molt precàriament, que hem deixat de ser-ho... o ens ho pensem.

No ser racista, contra el que se sol dir, no té res de natural: la intuïció ens diu que és diferent qui ho sembla. Ni indis ni conquistadors es veien d'entrada com a iguals. Van caldre anys de mestissatge i civilització per fer arrelar la idea que res essencial del que ens fa persones els separava.

Però potser l'antídot més efectiu és l'estret contacte. Per molt que la ciència avali la igualtat biològica de l'Homo sapiens, res que sigui només intel·lectual ens salva del racisme.

Ens en salva el procés emocional que fa que, superant les creences i la pressió social, ens reconeguem en qui tot ens fa pensar que és diferent. El nen Huckleberry Finn continua sent intel·lectualment racista quan està disposat a anar a l'infern per ajudar l'esclau Jim a fugir.

Ens hi aboca, en canvi, una pèrdua de l'autoestima. Quan ens sentim humiliats, pensar que som superiors a un altre grup humà ens torna a fer creure que som algú. I si en traiem profits, no sol faltar una església que ho beneeix.

El racisme costa molt de superar i s'hi recau en un instant. Part del que ens fa qui som és una burgesia catalana que el 1870 encara era esclavista. Ens convé recordar-ho quan, des del victimisme, trobem tan aliè el Día de la Raza que ahir els nostres veïns van celebrar.