Rachel, asiàtica; Phoebe, afroamericana; Joey, llatí

La Laura Gost parlava ahir a l’ARA de la donació milionària que farà la creadora Friends a l’institut d’estudis afroamericans de la Universitat de Brandeis, a Boston, com a disculpa per haver triat “sis persones blanques” per a l’elenc de la sèrie. Deia: “Si parlem de Manhattan, és difícil de justificar, efectivament, que entre els protagonistes no hi hagués cap persona negra, i ja no entrem en el fet que no hi hagués tampoc cap persona homosexual o pobra o llatina o grassa, per exemple, perquè aquest no és el tema que ens ocupa aquí, si bé donaria segurament per a un parell més de donacions a diferents departaments universitaris”. 

És cert que no hauria sigut gens difícil fer que no tots fossin blancs. Però les altres característiques que esmenta, en canvi, són una cosa molt diferent, que té a veure amb l’argument. Un guionista o un escriptor pot “decidir” que farà una història on tots siguin molt rics. Fixem-nos en aquesta sèrie (“de tassetes”) que és Els Bridgerton: tot i d’època, compta amb actors i actrius de diferents grups ètnics. ¿Però li pots exigir a l’autor que hi faci sortir pobres? Llavors seria una altra història, que no és justament la de l’alta societat victoriana. Penso que el color de pell, en sèries urbanes contemporànies, pot ser perfectament un element a tenir en compte, igual que els accents. Però l’orientació sexual i l’estatus social són qüestions argumentals. El pes, també. Perquè si demanem que en una sèrie hi surtin personatges grassos, llavors, en acabat, demanarem que siguin personatges no negatius, i llavors, en acabat, que no morin de seguida...

De fet, la cosa més democràtica que hi hauria a l’hora de reflectir la societat en una sèrie és que no tots els actors fossin guapíssims. No tots som tan guapos, ni tan prims, ni anem tan ben pentinats, ni tenim sempre rèpliques tan esmolades quan el nostre matrimoni fa aigües. Però és per això que ens mirem les sèries.