Rabassaires

Metge, exconsellera de Justícia i d'InteriorLes tres primeres dècades del segle XX van ser molt interessants per entendre l’evolució posterior de la reivindicació catalanista, la fragmentació política durant la Segona República i els difícils equilibris en les institucions polítiques durant el període bèl·lic entre les forces antifeixistes.

Les experiències importants de projectes transversals com Solidaritat Catalana o com la reivindicació a l’entorn de l’esborrany del primer Estatut d’Autonomia promogut des de la Mancomunitat van tenir un final similar.

En tots dos casos una acció de l’Estat va avivar la protesta, i la unitat del catalanisme no va ser capaç de mantenir la contradicció entre dretes i esquerres, entre els defensors dels obrers i la innegable vinculació d’una part del catalanisme -molt especialment de la Lliga- amb la burgesia, que llavors era fàcil d’identificar amb els grans propietaris agrícoles i els industrials emergents.

En el primer episodi, la crida de reservistes per a la guerra del nord d’Àfrica, i en el segon, la dissolució de les Corts el dia que havien d’aprovar el plebiscit individual per al primer projecte d’Estatut, van crear el conflicte. En les mobilitzacions posteriors, però, les classes populars urbanes, especialment els treballadors industrials, van optar per l’anarcosindicalisme i no es van sentir cridats a la defensa de la causa nacionalista.

En el món rural i especialment en les zones encara poc industrialitzades del que avui coneixem com a regió metropolitana, els grans propietaris agrícoles no conreaven directament la terra sinó que als anys vint un 80% de les explotacions agrícoles es regien per algun tipus de contracte d’arrendament, de parceria, de masoveria o de rabassa morta.

Una situació molt complexa, en la qual la federació de sindicats de diversa matriu units l’any 1922 sota el nom d’Unió de Rabassaires tindrà un paper extraordinàriament important a l’hora de proposar solucions a la problemàtica social que havia produït la gran crisi agrària posterior a la fil·loxera.

Aquesta organització era molt més que un sindicat i el seu model de cooperativisme i la seva forta vinculació amb el republicanisme polític de base popular van escriure pàgines molt reeixides actuant de cohesionador de les reivindicacions dels jornalers i obrers i dels pagesos que aspiraven, i així ho reivindicaven, a aconseguir ser petits propietaris defensors de l’explotació agrària familiar, autònoma i hereditària.

La consciència sindical de la pagesia rabassaire va ser capaç d’articular vincles amb la consciència sindical obrera i amb el desplegament polític i cultural del republicanisme popular, i va ajudar de manera significativa a la victòria d’ERC a les eleccions municipals del 1931.

La Unió de Rabassaires va arrelar en municipis en què ja existia una tradició cooperativista i centres socials que ajudaven a la culturització dels treballadors.

Em sentireu parlar de rabassaires les properes setmanes, un tema tan apassionant com difícil de documentar historiogràficament. Alhora que admiro i reto homenatge a la seva capacitat organitzativa, transformadora, radicalment reformadora i catalanista, crido l’atenció sobre la incapacitat de les forces polítiques sobiranistes, en els grans moments d’efervescència en la reivindicació nacional, d’aglutinar determinats sectors de l’obrerisme industrial (amb llenguatge de l’època).

La llei de contractes de conreus va ser la iniciativa legislativa de modernització del Codi Civil català que més explica la difícil relació entre les mateixes formacions polítiques catalanes, les institucions polítiques espanyoles i el Tribunal de Garanties Constitucionals. Novament, el seu recorregut sinuós i difícil mostra una Generalitat capaç de proposar un pacte via reglament de desplegament de la llei sense cap renúncia.

Tot va ser esquinçat per l’aixecament militar feixista. Tot, les reformes, la capacitat transformadora, les formes d’organització avançades i en molts casos els models d’autogestió i d’organització de sistemes de previsió. Tot, menys l’esperit de molts rabassaires, als quals hauríem de rescatar de l’ostracisme i dels quals hauríem d’intentar aprendre les lliçons assossegades d’activitat política valenta, inclusiva, d’unitat d’acció en benefici dels desafavorits i de projecte a llarg termini.