Quotes per als homes?
El 1981 Noruega va tenir la seva primera presidenta del govern. Cap al final del seu tercer mandat es va fer famosa una entrevista a un noi de 15 anys que es preguntava si els homes podien arribar a ser primers ministres. A Catalunya aquesta pregunta resultaria hilarant. La primera presidenta de la Generalitat encara ha d’arribar. Les institucions s’han feminitzat gradualment però la balança segueix desequilibrada: 60% de diputats, 68% de regidors, 75% de consellers i 86% d’alcaldes. El 71% de les empreses no tenen cap dona al consell d’administració. Els homes també estan sobrerepresentats en els càrrecs de direcció de col·legis professionals, cambres de comerç, bancs, universitats i mitjans de comunicació.
Per corregir el desequilibri, les quotes han estat avalades per nombrosos tractats i resolucions internacionals. En l’àmbit polític s’apliquen en més de seixanta països i en l’àmbit econòmic se n’han adoptat ja en més de vint. No obstant això, les quotes segueixen sent objecte de crítiques, moltes emparades en fal·làcies argumentals. La principal és la basada en la meritocràcia. ¿Comporten les quotes la selecció de dones poc qualificades o menys qualificades que altres homes que en resulten injustament exclosos? Nombrosos estudis ho refuten. En la política, les (mal) anomenades dones quota estan més qualificades acadèmicament que els homes, tenen més contacte amb la societat civil i acumulen menys experiència política -cosa que no és un demèrit en un context de desconfiança cap a la política professional-. En les empreses, els comitès de selecció dels consells d’administració s’han professionalitzat i han eradicat l’endogàmia i les pràctiques poc transparents com a vies de reclutament.
La fal·làcia rau en el fet que la capacitat es pressuposa només en els homes. L’exclusió històrica de les dones dels centres de poder ha reforçat la seva absència a les xarxes de confiança, al mentoratge i als espais de presa de decisió informal, integrats fonamentalment per homes que proveeixen els participants de capital (homo)social. Això facilita que el model masculí segueixi regint tant la definició dels mèrits com les mateixes dinàmiques de participació. Els homes mai són escrutats en qualitat d’homes. En canvi, les dones han de provar la seva vàlua no tan sols en qualitat de dones sinó també respecte dels paràmetres masculins. Així, s’espera que adoptin comportaments típicament masculins tot mantenint els trets assignats culturalment a les dones. Aquesta combinació és una quimera, perquè són precisament les expressions de feminitat les menys valorades en l’espai públic i perquè la ideologia social de gènere fa que aspectes com l’ambició o un lideratge fort es considerin virtuts en uns però defectes en les altres.
Tenint en compte que cap grup té un talent natural per sobre de l’altre i que les dones obtenen notes superiors en els estudis universitaris i en oposicions, el que posa veritablement en risc la meritocràcia és la desproporció actual. És probabilísticament impossible que d’un 50% de la població en surtin el 60%, el 70% o el 80% de les persones més ben preparades. Eliminar el privilegi de la sobrerepresentació comporta, per tant, un benefici per al conjunt de la societat. Però perdre privilegis és costós. Per exemple, la quota vigent estableix un mínim del 40% i un màxim del 60% per a qualsevol dels dos sexes en les llistes electorals. El 2012, a les eleccions al Parlament es van presentar un 45% de candidates però van ser escollides un 40% de diputades perquè el 55% dels llocs amb possibilitats de sortida eren ocupats per homes.
Les quotes cremallera impedeixen aquesta discriminació estratègica, ja que els dos sexes s’alternen consecutivament de principi a fi de les llistes. Ja hi ha dotze països que les utilitzen (també s’apliquen a Andalusia, Castella-la Manxa i les Illes Balears). Amb el sistema cremallera, haurien estat electes un 48% de diputades. En alguns països s’aplica també la cremallera horitzontal (la meitat de les llistes presentades per cada partit han d’estar encapçalades per dones i l’altra meitat per homes), una mesura adient a casa nostra, ja que, el 2012, entre els 28 caps de llista dels partits amb representació parlamentària només hi va haver sis dones. Cal exigir, doncs, el compliment efectiu de la paritat per assegurar que es tinguin en compte els interessos i les necessitats de tota la societat i per generar una pluralitat de referents en l’espai públic. Només la presència en igualtat ens fa subjectes polítics de ple dret.
*L’autora és delegada per a les polítiques d’igualtat de la UPF.