L’ocasió de la presentació, aquest dimecres, del llibre de Josep Reyner sobre el dèficit fiscal (Dèficit fiscal, benestar dels ciutadans i competitivitat de l’economia catalana: una situació a revertir, Fundació Vincle) m’ha empès a reflexionar sobre els resultats del model foral de finançament del País Basc i Navarra. Per descomptat, d’aquí se salta a la proposta del govern de la Generalitat de finançament singular i a la de disposar d’un model de finançament inspirat en el concert econòmic basc. Des de Madrid se sol descartar de soca-rel la hipòtesi d’un concert econòmic per a Catalunya amb un argument que podem sospitar que no deu ser el principal, però sí que és el que més els agrada perquè el deuen veure menys conflictiu i menys complicat: el País Basc és molt petit i la seva excepció no es podria generalitzar.
Val la pena que fem alguns números sobre si és petit o no. En un llibre publicat el 2015 (Volem la independència?) jo mateix en feia alguns, ben documentats, per als anys 2011 i 2012. Per al 2011, els recursos disponibles de les comunitats autònomes (CA) de règim comú pujaven a 2.178 € per càpita, mentre que els de les dues CA de règim foral pujaven a 4.097, un 88% més. El País Basc se situava un 96% per damunt de la mitjana del règim comú, i Navarra un 60%. Si multipliquem el sobrefinançament basc (4.277 €-2.178 €=2.099 €) per la població basca del mateix any tindríem un import de 4.585 milions d’euros. No entro en correccions per paritat de poder adquisitiu. Són els recursos que van obtenir de més que la mitjana de les CA de règim comú. Repartits entre tots els ciutadans de l’Estat, significarien 97 € per càpita més. Repartits entre la població de la CA més gran receptora de transferències pel model de finançament autonòmic, que és Andalusia, representarien 544 € per càpita. Aquesta xifra és pràcticament idèntica a la que Andalusia va rebre, per sobre de la seva capacitat fiscal, l’any 2012 mitjançant el model de finançament: 534 € per càpita. O sigui, el sobrefinançament basc per damunt de la mitjana del model era equivalent al finançament, suplementari a la seva capacitat fiscal, que es transferia a tota Andalusia. Dit altrament, és molt rellevant des de tots els punts de vista: la solidaritat amb Andalusia era igual a la solidaritat amb el País Basc. De fet, el mateix any 2012, mitjançant les aportacions de les CA més riques i del pressupost del govern central, es van injectar 11.284 milions d’euros al finançament autonòmic. El sobrefinançament basc representaria un 40,6%. Si li suméssim el navarrès (840 M€) ens n’aniríem al 48%. Això ni és petit ni és negligible.
Per les poques dades històriques que disposem sobre totes les balances fiscals per CA, que es limiten als anys 2005 i 2011-2014, el País Basc patia l’any 2005, un petit dèficit fiscal segons el mètode de la càrrega del benefici, que oscil·lava, segons les diferents opcions de càlcul usades, entorn del -0,2 per cent, o sigui lleugerament negatiu (dèficit). Per a 2011-2014 ha passat a gaudir (una aproximació al mètode de la càrrega del benefici) de saldos netament positius, fins a arribar a un superàvit del quatre per cent. No tenim més dades. Les millores i actualitzacions de la quota basca fan pensar que el superàvit fiscal basc segueix creixent.
Buscant dades de finançament més recents, el col·lectiu Economistes pel benestar va estimar que els ingressos a disposició de les autoritats basques eren, per a l’any 2021, un 84% superiors als de Catalunya. Aquest ordre de xifres, multiplicades per la població basca ens torna a portar a força més de 5.000 milions d’euros. Un estudi del departament d’Economia de la Junta de Castella i Lleó ja va arribar a una conclusió consistent amb aquestes dades quan estimava que la quota basca havia de ser per a l’any 2018 d’aquest mateix ordre de magnitud (5.000 milions), que seria unes cinc vegades la quota que estaven pagant.
Repeteixo a tothom que s’interessa pel conflicte econòmic-territorial de l’Estat que el problema és que hi ha tres àrees riques: Madrid, País Basc i Navarra i Catalunya, les Illes i el País Valencià. La primera contribueix molt al finançament comú, però la major part del que hi aporta és en profit propi. La segona, País Basc i Navarra, no només no contribueix –era el que es podia dir fa vint anys– sinó que és receptora neta de la resta de l’Estat. La tercera –Catalunya, les Illes i el País Valencià-, en proporcions diverses, és la que ho paga tot: la capitalitat, la solidaritat territorial i les excepcions forals. En resulta que queda molt per sota de la seva capacitat econòmica i del seu esforç fiscal. En resum: la quota basca és l’elefant a l'habitació. Ens concerneix a tots.
