L'article sisè de l'Estatut de Roma, pel qual es va constituir el Tribunal Penal Internacional (TPI) de la Haia, dona una definició jurídica de la paraula genocidi. Diu textualment: “Als efectes del present Estatut, s'entendrà per genocidi qualsevol dels actes mencionats a continuació, perpetrats amb la intenció de destruir totalment o parcialment un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal”. I els enumera: “a) Matança dels membres del grup; b) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup; c) Sotmetiment intencional del grup a condicions d'existència que hagin de comportar la seva destrucció física, total o parcial; d) Mesures destinades a impedir naixements dins el grup; e) Trasllat per força d'infants del grup a un altre grup”.
Totes aquestes atrocitats les estan cometent ara mateix a Rafah, i a tot Gaza, el govern i les tropes d'Israel. Hi ha debat internacional sobre si s'ha de considerar o no com a genocidi el que està passant a Palestina des del passat mes d'octubre, però si ens hem d'atendre al que estableix aquest Estatut de referència per al dret internacional, sembla que la conclusió del debat hauria de ser clara. Naturalment, per si encara cal fer aquesta prèvia, això no vol dir que els atemptats que va perpetrar Hamàs la nit del 7 d'octubre no fossin abominables. Però fins i tot així és obvi que la desmesura i la desproporció de la resposta israeliana són inacceptables. Tan inacceptables que té sentit preguntar-se des de quan Israel tenia preparada una ofensiva d'aquesta naturalesa. Tan inacceptables que l'apel·lació a la tràgica memòria de l'Holocaust, quan ve del primer ministre d'Israel, Benjamin Bibi Netanyahu, i els seus aliats de la ultradreta, es converteix en un sarcasme ofensiu.
La setmana passada el fiscal del Tribunal Penal de les Nacions Unides, Karim Khan, va emetre una ordre de detenció contra Netanyahu i contra el seu ministre de Defensa, Yoav Gallant, per crims de guerra i contra la humanitat. També va emetre la mateixa ordre, i pels mateixos delictes, contra els líders de Hamàs Yahya Sinwar, Mohamed Diab al-Masri (coneguit com a Bu Deif) i Ismail Haniye. I el mateix Tribunal va ordenar a Israel l'aturada immediata de l'ofensiva militar contra Rafah, així com l'obertura del pas fronterer amb Egipte, per permetre el pas de l'ajuda humanitària.
Netanyahu no tan sols fa el sord al TPI i a la comunitat internacional, sinó que s'agafa a la pròpia força i al suport dels EUA per mostrar-se arrogant i desafiant. També, per descomptat, per victimitzar-se i presentar-se com a líder d'un poble perseguit. En un pols de Netanyahu contra el dret internacional i l'ONU ja sabem que les apostes anirien mil a u a favor del líder ultra israelià, però a la vegada és obligat preguntar-se, com Ciceró amb Catilina, fins quan ha de poder el govern d'Israel abusar de la paciència de la comunitat internacional. Mentrestant, altres guerres descontrolades i genocides (el Sudan, el Iemen, Síria) segueixen, callades, el seu curs obscè.
