'Quo vadis', Sánchez?
El títol de l'article és manllevat del d'una estupenda novel·la de Francesc Trabal, publicada l'any 1931, que presenta una història d'aprenentatge en to humorístic, amb un personatge una mica atabalat que dubta sobre la seva vocació esportiva i que va superant, així com pot, les proves que se li presenten.
Ara mateix molts es pregunten justament això: on va Sánchez, Pedro, una vegada s'ha vist confirmat com a candidat a la investidura. La dreta ultranacionalista espanyola formula la pregunta amb hostilitat i es respon a ella mateixa vaticinant catàstrofes sense fi ni compte, i també convocant la manifestació de diumenge a Barcelona per exaltar l'Espanya triomfal de tota la vida. Per contra, els eventuals socis de Sánchez, independentistes catalans i bascos, i esquerres a l'esquerra del PSOE, s'ho pregunten des d'un cúmul d'expectatives, incerteses, sospites i càlculs de tot tipus. Fins on estarà disposat a cedir el PSOE, que avui en dia és dir Pedro Sánchez? Fins on estaran disposats a cedir ells mateixos?
Aquestes preguntes seran l'argument de les properes setmanes i –en cas que s'arribi a formar govern– de tota la legislatura. Una de les poques coses que va repetir amb claredat Pedro Sánchez en la roda de premsa després de rebre l'encàrrec de Felip VI (l'encàrrec de formar un govern per reconduir els errors que el mateix monarca va cometre fa sis anys) va ser aquella frase segons la qual “és l'hora de la política”. És a dir, l'hora de les negociacions. Fins i tot va arribar a mig admetre haver comès, ell mateix, “errors” en el passat: no va concretar quins, però s'endevinava que, per al Pedro Sánchez de 2023, una postura és més errònia com més es tanca a la negociació. Per exemple, quan el PSOE va donar suport al 155 i a la resposta del govern del PP al referèndum de l'1-O, tan violenta, tan impresentable des de la lògica democràtica i –sobretot– tan completament equivocada.
Com el personatge de Trabal, Pedro Sánchez ha anat fent en públic una història d'aprenentatge, no exempta tampoc d'episodis grotescos, començant per aquell en què va ser expulsat de la secretaria general del PSOE i després la va haver de reconquerir amb una sabata i una espardenya. Del Sánchez d'aquells dies al quasi líder europeu actual, o del Sánchez que preferia governar amb els Ciutadans d'Albert Rivera al que afirma a tot arreu que vol associar-se amb el Sumar de Yolanda Díaz, hi ha una gran distància. Mentre la recorria, Pedro Sánchez ha entès que el seu lloc a la política espanyola (allò que el pot convertir en un personatge històric, cosa que ja ha dit que li interessa) és el del gran reformista: triomfar allà on no se'n va sortir Zapatero, encara que això vulgui dir que González i Guerra l'acusin de traïdor i d'anar contra el llegat que ells van deixar. Millor, si l'acusen d'això. Perquè, per fer la gran reforma del sistema polític i institucional espanyol, cal recórrer el camí que els seus antecessors varen evitar absolutament, el d'una altra paraula que el Pedro Sánchez actual repeteix sovint: el de la pluralitat.