Segurament per prudència hauria de callar. Sempre és més agraït dir les coses que la gent vol sentir i evitar entrar en controvèrsies, però he estat massa anys implicada en la construcció dels nostres mitjans audiovisuals públics i en l'estudi del que han representat per a la nostra recuperació nacional perquè ara, quan són al centre del debat polític, m'abstingui de dir res. Si ho fes, si optés per callar, no seria per comoditat, seria per covardia, i per tant diré el que penso.
Abans de res parlem de les persones, que són les que pateixen els resultats de les polítiques. Els treballadors i treballadores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no són responsables del camí que des de ja fa molts anys han seguit els dirigents de la institució, siguin els directius -entre els quals em compto durant una llarga temporada-, siguin els polítics que havien d'orientar la seva estratègia i el seu futur. Els treballadors van optar per un lloc de treball i han fet la seva feina. Per tant, no és just que de sobte es quedin al carrer i hem d'entendre la seva indignació. El problema és que, excepte en el moment de la seva creació, no hi ha hagut una idea clara de quins mitjans públics volíem i, com en moltes altres coses, hem copiat l'estructura dels grans mitjans estatals, tots en crisi excepte els que es van saber transformar a temps, com és el cas de la BBC.
A Europa, els grans mitjans públics s'assemblaven més a un ministeri que a una empresa, i en temps de crisi això es paga. Sempre ens ha costat molt adoptar models propis, hem preferit copiar, malgrat que quan hem gosat fer les coses de manera diferent ens en hem sortit molt bé. No puc deixar de pensar en la UOC o en la mateixa TV3, nascuda de manera alegal des del punt de vista espanyol. Però com he dit moltes vegades, ser diferent és molt cansat en un país on la diferència incomoda.
Fa anys, molts anys, potser vint, quan ja es començava a veure que l'impacte de les TIC en els mitjans de comunicació escrits o audiovisuals acabaria per transformar el consum, la BBC va repensar completament el seu model, es va reorganitzar i va acomiadar 5.000 persones. Va ser el moment en què va decidir unificar redaccions, unificar corresponsalies, obrir els seus arxius perquè la gent pogués crear i recrear continguts, etc. En aquell moment, vaig fer un viatge a Londres amb l'aleshores director general de la Corporació en el qual ens vam entrevistar amb la directora de la BBC, responsable i líder de la reorganització. La primera pregunta que li vam fer va ser com havia gestionat el clima laboral després de l'anunci dels acomiadaments i ens va explicar que el clima era bo perquè s'havia estudiat cas per cas i s'havia donat sortida a tothom, amb jubilacions anticipades o, molt especialment, ajudant a crear empreses i establint contractes que obligaven la cadena a comprar-ne els serveis en percentatges molt elevats a l'inici per assegurar-ne la viabilitat i anar disminuint de mica en mica el compromís si l'oferta no era competitiva.
Com ja he expressat repetidament, jo sóc la primera defensora d'uns mitjans públics, forts i flexibles, que puguin afrontar els reptes de la societat de la informació i el gran canvi en el consum audiovisual, que és molt important però també molt diferent. Però, dit això, crec que ens falta tenir clar el model que volem. Tinguem clar el model, primer; gestionem després les persones intentant aprofitar el seu talent al servei d'aquest model i, finalment, intentem donar sortida a qui no hi encaixi. Això requeriria una reflexió general sobre el model català de comunicació, però potser, després de trenta anys, ja seria hora de fer-la perquè, de moment, a nivell d'estructura -en cap cas de continguts-, la CCMA s'assembla més a la RTVE que a les corporacions modernes que s'han reformat per afrontar els reptes del segle XXI, un segle marcat, de moment, per la disrupció econòmica, política, social i cultural. En aquest context, quin és el paper dels mitjans públics i com haurien d'evolucionar?
Malgrat les declaracions dels apocalíptics que asseguren que els mitjans tradicionals tal com els coneixem desapareixeran, i les dels integrats que diuen que no canviarà res, la realitat apunta que el futur dels mitjans de comunicació serà un híbrid de tradició i d'innovació. De fet, aquest és el model que es va dibuixant des de l'any 2000. Sembla que els mitjans públics haurien de tenir dos papers fonamentals: d'una banda, ser innovadors i, de l'altra, ser de confiança, en un moment que l'enorme facilitat d'accés a la informació demana més que mai prescripció i crèdit. A més a més, en un país com Catalunya, els mitjans públics haurien de liderar la reconversió del sector audiovisual creant sinergies i desenvolupant polítiques col·laboratives.
Perquè això succeeixi s'hauran de produir canvis en el lideratge, en l'estructura, en el model de finançament, i s'haurà de redefinir què s'inclou sota el paraigua de servei públic, com també quins són els seus objectius. Quan els mitjans públics van ser creats, a part d'entretenir, formar i informar, se suposava que havien d'exercir una certa influència. En el cas de la ràdio i la televisió de Catalunya el seu objectiu de normalització lingüística i cultural va ser votat unànimement pel Parlament. Ara que ja comencem a acceptar que les tecnologies de la informació i la comunicació han canviat la demografia de les audiències, lleialtats i pautes de comportament, la pregunta que ens hauríem de fer és: ¿els nostres mitjans públics encara conserven aquesta influència?, ¿els nostres mitjans públics encara poden complir el seu objectiu fundacional?
Des del meu punt de vista, els nostres mitjans públics i privats han perdut 15 anys i han desaprofitat la revolució digital (negant-la, almenys durant molts anys) i la crisi per repensar-se i reinventar-se.
Als Estats Units, per exemple, la ràdio i televisió pública, la PBS, ha contractat més d'un miler de reporters joves, acabats de sortir de les universitats, que han aportat una cultura digital que actua com a element disruptiu dins de les redaccions i dels estudis. Caldria estudiar els resultats del Public Media Corps, que a banda d'actuar com a revulsiu ha ajudat les comunitats més desfavorides i amb alt risc social a aprofitar el món digital per sortir-se'n. També caldria estudiar els resultats de la Public Media Platform, una aplicació de codi obert que permet a tots els mitjans públics abocar i compartir continguts online .
En aquest sentit, els mitjans públics tant als Estats Units com a la Gran Bretanya són els del canvi. Els privats, en canvi, han adoptat postures més conservadores i no els ha anat bé. Perden audiència i notorietat. L'últim exemple va ser la cobertura dels atemptats de Boston, en què la informació vehiculada a través de les xarxes socials va superar llargament en rapidesa, quantitat, qualitat i audiència la CNN. A la resta d'Europa, però, els mitjans públics pateixen una certa crisi i són els privats els que, per qüestions estrictament de negoci, comencen a reaccionar.
Així doncs, tenim tres possibilitats a l'hora de pensar quina és la funció del servei públic a l'era digital: o bé quedar-nos captius d'una visió nostàlgica del model convencional, atrapat en un temps i un espai d'una època passada -cosa ja molt difícil a causa de les pressions pressupostàries que comporta la crisi-; o bé, com a conseqüència d'això, obsessionar-nos amb la comptabilitat i posar pedaços sense cap estratègia al marge d'un afany d'estalvi que ja està demostrat que és una solució a curt termini que fa mal a persones i a institucions i les paralitza durant anys; o bé optar per una visió de futur focalitzada a imaginar nous models que reprodueixin els valors de base del servei públic però buscant noves maneres institucionals de promoure aquests valors.
Una manera institucional de fer-ho que se m'acut és precisament que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals lideri la reconversió del sector audiovisual entès des d'un punt de vista ampli. Que s'ajudin a repensar-se mútuament i, junts, jugant cadascun el seu paper, sumant i multiplicant, vagin construint un veritable clúster d'innovació i de recuperació econòmica. Perquè en l'entorn de comunicació global en què vivim, que no té precedents, els mitjans de comunicació públics són molt més que un somni utòpic passat de moda; en tot cas els podríem considerar com una plataforma de canvi de tot el sistema de comunicació en un entorn en què tot ha canviat sense que encara ho hàgim acabat d'entendre.