‘Quo vadis’, Barça?

Som “més que un club”? Sí, sense cap dubte, però això comporta coses bones i altres de no tan bones. El Barça no és només un reflex de la societat en què vivim, és també el precursor de moltes situacions i accions que després es repeteixen en el món real. Es demostra que som incapaços d’estar units i que els personalismes es disfressen de campanyes electorals per fer mal a l’enemic, que no rival. Escolto amb atenció els discursos de gairebé tots els candidats i dediquen més temps a desqualificar els contrincants que a crear i construir en positiu. Només alguna excepció, com per exemple Josep Maria Bartomeu. El conec, no gaire, però sí prou per confiar en ell. No és una persona empàtica, ni un gran comunicador, però sí un gran faedor de projectes. En la seva vida personal i professional demostra que és un home seriós, assenyat, sense duplicitats, que té clar el que vol i el que no, que sap prendre decisions i que el club no serà per a ell un instrument en benefici propi, sinó tot el contrari. Només s’ha de repassar la seva trajectòria personal, professional i empresarial i ens adonarem que és un home ben format a qui no han regalat res, que ara dirigeix una empresa que treballa a 70 països de tot el món. Això, que és molt fàcil de dir, és molt difícil d’aconseguir, i tot s’ha fet des de Catalunya, sense escarafalls, treballant molt, amb discreció però assumint reptes i assolint èxits. És el paradigma català: empresa familiar ben gestionada i amb èxit a casa i a l’estranger. Doncs això mateix és el que volem per al Barça. El que em preocupa és que algun altre candidat, no exempt de virtuts tot i que diferents, aconsegueixi la presidència i converteixi el club en el seu teatre personal. I no, no és això el que volem.

Avui ens trobem en un marasme electoral inconcebible. Votar sembla més un joc de taula que un exercici de rigor i serietat, i ara s’ha de decidir el nostre futur i el del nostre estimat club. Per desgràcia, sembla que seguim la nefasta moda de les batalles internes, de les crítiques àcides i les males arts i, per descomptat, del “Jo sóc més que tu”. No es tracta d’això. Igual que en moltes altres eleccions, la decisió no només afectarà als propers anys, sinó molts més. Cruyff demanava que els diners fossin al camp. Jo m’atreveixo a demanar que les estrelles mediàtiques també siguin al camp, i esportivament parlant ho demostrin complint la missió del club, que és guanyar i fer-ho amb dignitat, elegància i fair play. Milions d’aficionats de tot el món volen un club guanyador i d’èxit. Però els socis, a més, volem un club seriós, rigorós i exemplar. Malauradament, alguns candidats aprofiten els atacs de fora per fer més gran la ferida, i això ens debilita i fa feliços els nostres enemics. Quina llàstima. Segur que ens hem equivocat en algunes coses, però el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra, fem memòria. Mes d’un m’entendrà... Que fàcil que és criticar i que difícil construir.

M’agradaria insistir, a més, en el fet que Bartomeu és Bartomeu i no es deixa influir per ningú, i té molt clar el que és #BoPeralBarça. Un altre fet que l’honora és no renunciar a la seva amistat amb Sandro Rosell. El més fàcil seria girar-li l’esquena, però no. Això demostra valentia i ser ben nascut. Bartomeu és un empresari seriós, honrat i amb èxit. Auster i humil, que no significa tou i estúpid. Jo vull un president així, puny de ferro amb guant de seda. D’altres perden la força per la boca i els agrada més el xou, però això és tot. Venim d’un present que no ha estat fàcil, hem estat atacats des de molts fronts i ens n’hem sortit amb un èxit increïble. No ho desaprofitem.És a les nostres mans i, per descomptat, a l’abast dels nostres vots.

El 18 de juliol s’ha de votar. És igual que faci calor, que sigui dissabte o que siguem lluny de la ciutat. El Barça mereix aquest petit esforç. Demostrem que “som més que un club”. I després de les eleccions, sisplau, que desapareguin els caïnites. Tots units fem força, seguim pel sender de l’èxit d’aquests últims 25 anys. Vam ser un club victimista, perdedor, però aquests defectes van agafar el pont aeri i ara ens hem convertit en guanyadors i envejats. Ha estat fruit del treball, i l’aportació de molts i molt diversos durant molts anys. Si algú s’atribueix ell sol l’èxit, està enganyant el soci. La història, ben llegida i analitzada, demostra que és la participació de molta gent diversa -molts d’ells anònims-, enfocada en una missió i uns valors que vam acabar de perfilar a finals del segle XX, la que ha permès aconseguir els somnis que els més grans tant vam desitjar en un passat llunyà. És el nostre gran tresor. Preservem el present i seguim millorant, perquè la resta no s’estaran de mans plegades. “Tant se val d’on venim, si del sud o del nord, ara estem d’acord, una bandera ens agermana”. S’ha demostrat que quan ens ajuntem som imparables, el que passa és que de vegades ens costa deixar de banda l’individualisme i fer aflorar la generositat i la tolerància en favor del bé comú. Som i serem!