La quinta generació d’un mestre de la pintura (1990)

De l’article de Montserrat Vayreda i Trullol (Lledó d’Empordà, 1924 - Figueres, 2006) al diari Avui (2-V-1990). Dimecres passat va ser el centenari del naixement de Montserrat Vayreda, poeta i escriptora. Va conrear diversos gèneres i modalitats, com ara obres descriptives sobre l’Empordà, reculls biogràfics, i poemaris per a infants i adults. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 1999 per la seva dedicació al país i a la cultura.

Quan l’any 1977 Televisió Espanyola presentà la sèrie La saga de los Rius en capítols arrancats de la novel·la Mariona Rebull, d’Ignasi Agustí, que fou tan llegida com celebrada per la generació de la postguerra, la seguírem amb interès creixent tant per la bondat de la realització com per l'ambientació, atès que ambdues eren perfectes. Ens captivà des de l'inici perquè els dibuixos aquarel·lats, d'excel·lent factura, que servien de fons a la presentació, l'autor dels quals ens era desconegut, creaven una atmosfera, ens introduïen en el món del passat. En veure la sèrie per segona vegada ens hem assabentat, per pur atzar, que l’artista pintor, Sergi Bigas i Gorina, és net d’una neta de Joaquim Vayreda i Vila, el creador de l’escola d’Olot. Com a representant de la quinta generació d’una saga que continua donant pintors notables al país, la trajectòria del seu rebesnet ens havia d'interessar més del que havíem pogut preveure. Els vincles familiars, per llunyans que siguin, solen ser imperatius i han fet que contempléssim amb especial atenció les aquarel·les que il·lustren cada un dels capítols de la sèrie. La qualitat del traç, la transparència ambiental, els tipus que donen vida i moviment als paisatges urbans que se'ns presenten, reflecteixen amb exquisidesa la Barcelona de començament de segle. Una Barcelona encara lligada als carrerons estrets i les íntimes places del barri gòtic, però engrandida per les amples avingudes arbrades. La del passeig de Colom allargant-se entre les palmeres que arriben al peu del monument del descobridor del nou món. La perspectiva del de Sant Joan afinant-se en l'esveltesa de l'Arc de Triomf. La Casa de les Punxes del passeig de Gràcia, les d'encuny modernista, els quioscos, les fonts, els cafès, les parades, el tràfec del mercat, el pintoresquisme del port, la lluminositat de les Rambles amb l'edifici del Liceu que emmarcà la pàgina més dramàtica de Mariona Rebull. I els tipus de carrer que, ben orquestrats, sempre entren en el temps que els correspon; gràcils figures femenines de cintura cenyida, llarga faldilla i mànigues de pernil; ciutadans errabunds, soldats, municipals, venedors ambulants, dides, servents, totes les figures populars que no poden mancar en cap ciutat. [...] La informació que de Sergi Bigas ens ha estat facilitada pels seus íntims ens dona a conèixer quelcom del seu currículum. Ha exposat a València, Barcelona, Tarragona, Girona i altres ciutats catalanes. Ha obtingut tres medalles de plata. [...] És satisfactori constatar que el fil de la sang continua tens i vital per donar continuïtat artística als rebrolls d'aquella dinastia encapçalada per Joaquim Vayreda i Vila, que en fou el patriarca. Sergi Bigas i Gorina, encara que no en dugui el cognom, n'ha heretat l'esperit, la creativitat, que en definitiva són els que perpetuen la nissaga pictòrica.