Hauria estat apropiat que després del 14-F, atesa l’assignació de diputats, el segon partit de l’espai pro independència hagués investit el candidat del primer partit, i quedés fora del govern. És cosa postulada ja fa tres mesos, ben abans de les eleccions. La raó arrela en la investidura fallida del 30 de gener de 2018, que certificà –amb la posterior decisió de no anar a eleccions per clarificar el panorama– que la legislatura seria dominada per la batalla per l’hegemonia dins de l’espai pro independència, en un context de repressió, presó i exili. I res no indica que ara un govern de coalició entre els dos grans partits catalans s'hagi d'escapar d’aquesta dinàmica.
D’ací que, atès el pacte assolit per ERC i CUP, al debat d’investidura es podria haver investit Pere Aragonès. No, però, per cap dogma esotèric sobre la urgència de tenir un govern ple, mentre els seus potencials integrants no han pactat el programa i la distribució dels espais d’influència (dir poder és exagerar, a Catalunya).
La creixent complexitat de les societats europees ha provocat una fragmentació dels Parlaments escollits amb criteri proporcional. Per això, s’han fet habituals els períodes llargs de govern en funcions postelectorals, mentre s’arriba a un acord de govern. El darrer període llarg d’impàs postelectoral ens l’ha donat Bèlgica, que va necessitar 16 mesos per formar govern després de les eleccions de maig de 2019. No va tenir un govern ple fins al setembre de 2020. En aquest període, a Israel es van fer tres eleccions, i just ara n’acaben de fer unes quartes; i és l’estat que ha tingut més èxit en la gestió de la vacunació anticovid. Poc abans, a Alemanya havien tardat sis mesos –des de les eleccions de setembre de 2017– a fer govern, un mes menys que a Holanda després de les eleccions de març de 2017.
Amb tot, el rècord de retard de formació de govern és de Bèlgica, entre juny de 2010 i desembre de 2011, 18 mesos. Retard que no li va anar gens malament a l’economia belga, ja que el 2011 va créixer més del que s’hauria esperat amb un govern ple, segons l’anàlisi d’Albalate i Bel a “Do government formation deadlocks really damage economic growth? Evidence from history's longest period of government formation impasse” (Governance, 2020). També Espanya tingué el seu retard de 10 mesos, entre desembre de 2015 i octubre de 2016, i l’anàlisi dels mateixos autors més Mazaira-Font troba que l’economia espanyola va créixer el 2016 més del que hauria crescut amb un govern ple. Del resultat del retard més recent a Espanya, quasi tot el 2019, encara no se n’han analitzat els efectes.
Per què aquests períodes llargs de formació de governs plens no provoquen danys en l’economia (altres efectes no s’han avaluat)? Perquè el govern és només una peça més d’un dens entramat de governança. Són moltes les institucions que continuen treballant mentre hi ha govern en funcions (encara més en un sistema de multinivells de govern, com hi ha a la UE), i perquè administració i govern són coses diferents: no és el govern, sinó l’administració qui s’encarrega de la prestació quotidiana de serveis. En aquest context, el fet que un govern ple nou tardi poc a ser constituït no vol dir que la seua acció sigui socialment beneficiosa; això depèn de la seua tasca. I és massa suposar que sigui bona per definició.
Per què llavors genera tant trauma públic i discurs catastrofista a Catalunya, o Espanya, que els negociadors es prenguin el seu temps per traçar acords de govern, com passa més al nord? A part de factors relatius a la cultura política de base, hi ha un fet que ens pot ajudar a entendre el vertigen local. A Holanda, Bèlgica o Alemanya un canvi de partit al govern té un efecte residual en la composició dels gabinets ministerials, subsecretaries o secretaries generals, direccions i subdireccions generals, que formen part de la carrera de gestió pública. Qui no hagi vist la sèrie Borgen, pot visitar les anàlisis al respecte de l’OCDE. I quin és el país de la UE a l’OCDE amb una taxa de relleu més alta en tots aquests nivells de gestió quan hi ha canvi de partit al govern, del 95% al 100%? Espanya, seguida d'Eslovàquia i Hongria. És la colonització partidària de l‘administració.
El cas català és espectacular. Una de les coses que em van causar més estupefacció quan era diputat al Parlament fou conèixer que els directors de serveis territorials en una regió de les conselleries assignades a un dels partits del govern havien estat votats en l’executiva regional d’aquest partit, l’hivern del 2016. Mentre l’altre anomenava alcaldes per al càrrec. La cosa s’esclareix: quan la formació de govern és el pas previ al relleu partidari de tantes posicions dins del que és l’àmbit propi de l’administració, s’entén més el sentit d’urgència dels cridats a comandar els relleus, i dels qui esperen participar dels rèdits electorals. Ara bé, com a mínim se’ns podria estalviar la gesticulació per unes urgències que la gestió de la quotidianitat no exigeix, especialment quan l’administració té un nivell de professionalització com als estats que ho fan millor.
Germà Bel és economista.
