“El de la quincalla i les orelles foradades”

-Ooh, que ho has vist, nen? Diu que els han entrat a la farmàcia, de nit. Tota la porta esbotzada.
-A les sis del matí quan enganxo jo no veig res, Conxita.
-Aiii, gent jove, pa tou... Posa’m un cafè i una pasta. El diari és d’avui?
-Si no és d’avui és d’ahir i si no d’abans-d’ahir.
-Goita, aquest és el dels sobres, oi?
-El “ Luis, sé fuerte ”, no? Per flipar! Estic mirant una sèrie danesa que allà amb mitja fotocòpia d’aquest tio fan caure tot el govern, hòstia. No queda ni l’apuntador.
-“19 mesos de presó”. Trobo que encara s’hi ha estat dies, sabent com sap tanta cosa.
-Encara tindrà temps d’anar a esquiar. Els seus advocats el deuen haver anat a recollir amb els forfets a la boca.
-I aquell pobre noi del reportatge, el de la quincalla i les orelles foradades, cinc anys, pobre fill, que es veu que els urbanos el van escalfar a base de bé. I la mare, quin patir... em va fer plorar, mira.
-No me’n parli, que aquesta setmana m’he hagut de mossegar molt la llengua, en aquesta barra. Pensi que a mi per les pintes m’han parat fins i tot per lligar-me els cordons de les sabates.
-Ara que dius sabates: l’altre dia et vaig veure que sorties de casa pentinat i arreglat, i vaig pensar entre mi: ooh, si sembla un presentador de la tele! Dic deu anar a casament.
-Sí, casament! Vol saber on anava? A una entrevista de feina! Cent persones allà fent cua, que ens coneixíem tots, i el socorrista de les piscines, que va tatuat fins al cul, allà trajat, i ens vam mirar com dient, tio, com ens hem de veure. I sap què? Si m’arriben a agafar no sé què hauria fet, perquè anar cada dia a treballar disfressat, per aquí no hi passo.
-Doncs bon goig que feies. A veure, entén-me: que tothom pot anar com vulgui, eh? Però feies goig, ben vestit.
-Les tres carreres les tinc vestit i despullat, Conxita.
-Sí, però al final mira qui en toca de calents: goita aquí, “Economia”: tots corbates, té, té, té. Aquí un altre. Aquesta no, que és aquella francesa, que també la van agafar per no sé què de corrupció.
-Christine Lagarde, i d’agafar res. Aquí no s’agafa ningú, de tots aquests. Ara, a mi un dia se’m va passar l’IVA, i en una setmana ja tenia la multa a casa amb un llacet. Ara expliqui’m com troben a faltar 100 euros d’un pringat i no saben veure un frau de milions a casa seva, collons. A veure si la corbata té un superpoder de camuflatge i no ens en havíem adonat.
-Mira, ara vénen cap aquí. Deu ser per la farmàcia.
-Hòstia, el més alt no és el de l’estanc?
-Sí. És mosso, que no ho sabies?
- Sí, si ara que hi penso quan ens van rebentar la caixa ja va venir. Ens despatxava el tabac quan estudiava les opos.
-És molt maco, pobre. I sa mare té un disgust... Diu si almenys fos com els americans, que els respecten... Què fas?
-Tanco. Aquí no hi entra ningú amb pistola.
-Digue-li a ton pare, quan els va trucar per fer la denúncia. Que no eres tu, que els vas convidar a uns cafès?