Quina és la política comercial europea?

Cecilia Malmström, comissària de Comerç de la Comissió Europea fins al 30 de novembre del 2019, va estar a Barcelona els darrers dies del seu mandat participant en el debat Proteccionisme i comerç mundial: implicacions per a Europa, organitzat per la Fundació Ernest Lluch, i donant una conferència seguida de debat en un Esmorzar al CIDOB. Atès que els estats han transferit completament les seves competències de comerç a la Unió Europea, podem dir que ha estat la nostra ministra de Comerç Exterior.

En els dos actes va fer un repàs dels principals assoliments del seu mandat, així com dels principals afers que han quedat pendents. Va emmarcar èxits i decepcions en el context de la completa reversió de l’ambient comercial mundial. Ens va recordar que quan el 2014 va esdevenir comissària de Comerç tenia manifestacions constants davant del seu despatx protestant contra la negociació i possible aprovació del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP per les seves sigles en anglès), el tractat de lliure comerç que estaven negociant els Estats Units i la Unió Europea. Aquest tractat complex, que incorporava una llarga llista d’acords en matèria de comerç, de serveis i d’inversions transnacionals, era percebut com a prioritari per les dues parts que el negociaven, però com a molt amenaçador pels seus detractors, que denunciaven que era, en poques paraules, una victòria del gran capital i de les grans empreses. Els anys 2014, 2015 i 2016 l’oposició al TTIP va mobilitzar tots els crítics de la globalització a Europa. L’opacitat de les negociacions feia sospitar el pitjor. La nova comissària de Comerç es va haver d’implicar a fons per donar més transparència a les negociacions i legitimar l’esforç de conciliació d’interessos dins de la Unió Europea i amb els Estats Units.

El TTIP no s’ha arribat a aprovar i encara menys a aplicar. ¿Va ser una victòria dels crítics europeus de la globalització i del triomf del gran capitalisme? No. El nou president dels EUA, Donald Trump, el va retirar perquè considerava que feia excessives concessions als interessos europeus. En molt poc temps, el president Trump també va qüestionar el Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (NAFTA, per les seves sigles en anglès), i va iniciar el qüestionament de les relacions comercials amb la Xina. Alhora, va oposar-se completament a l’Organització Mundial del Comerç (OMC o WTO per les seves sigles en anglès) fins al punt de bloquejar el seu mecanisme central de resolució de conflictes, que és el tribunal d’arbitratge (vegeu l’ARA de dimarts). En poques paraules, va capgirar tota la trajectòria de liberalització comercial internacional que s’havia anat desenvolupant des del final de la Segona Guerra Mundial. Va atacar el principi del multilateralisme, que era la base de la creació de l’OMC, i va obligar a passar a una política de relacions bilaterals conflictives. Un retorn als anys trenta.

Per a la comissària Malmström, i per a tota la Unió Europea, això va ser un malson. La creença en la bondat del comerç va saltar pels aires. Trump va tornar al pitjor del mercantilisme, quan comerciar era un privilegi que es reservava als més amics. Curiosament, l’amenaça a l’ordre multilateral ha propiciat la multiplicació de tractats bilaterals de lliure comerç. Grans blocs comercials i grans i mitjanes potències comercials no han volgut perdre el seu accés privilegiat a grans mercats i han assegurat tractats de lliure comerç (TLC) amb tothom que han pogut. Atès que la política comercial europea és comuna, la comissària Malmström va poder desplegar una estratègia alternativa de negociacions comercials i va assolir acords que havien estat aparcats durant molt de temps. Així s’ha avançat fins a l’aprovació del TLC de la Unió Europea amb Mercosur, o els TLC de la UE amb el Canadà, el Japó, Singapur, Sud-àfrica i el Vietnam. Ens movem cap a un sistema de bilateralitats generalitzades.

Malmström, en canvi, defensava aferrissadament que l’interès europeu i l’interès global era la fórmula del multilateralisme de l’OMC, corregida, idealment, amb l’eliminació de la regla de la unanimitat, que era paralitzant. Paradoxalment, afirmava que els nous TLC que va firmant la UE són la millor eina de pressió europea per forçar els EUA a tornar al multilateralisme de l’OMC. Quin perill tenen aquests nous TLC? Que la seva negociació accelerada pot implicar contrapartides poc consensuades o molt arriscades. Per ara el que sentim són els impactes de les guerres comercials protagonitzades o impulsades pels EUA, però la crisi de la taronja valenciana ens recorda que els efectes d’un TLC poden sortir completament del radar dels possibles afectats.

En definitiva, retornar a un comerç arbitrat per l’OMC és la prioritat europea. El desafiament general de Trump és extremadament perillós i ens obliga a entrar en un terreny desconegut on es pot guanyar o perdre.