Quina poca gràcia, això de la ‘rissa’!

LingüistaMalgrat que no vivim temps gaire alegres, detecto amb sorpresa que cada cop hi ha més catalanoparlants que tenen ganes de fer unes risses. I no ho diuen només davant de dues copes a la barra d’un bar, també hi ha articulistes que ho necessiten escriure. És la típica castellanada que tothom sap que ho és i que deixen anar per fer-se els graciosos. Però poca broma: sabem com n’hem de dir en català?

Risa és rialla i també riure. Però no siguem potiners. No anem a fer unes rialles ni a fer uns riures, com en castellà sí que van a hacer o a echarse unas risas. Per exemple, podem anar a fer-la petar o a fer petar la xerrada, malgrat que ara molts directament la peten (¿economia del llenguatge?, perquè això no ve del castellà…) i sobretot ho peten (que vol dir una altra cosa, tenir molt d’èxit, i això sí que ve clarament dels veïns). També podem anar a arreglar el món, que habitualment consisteix a deixar-ne anar quatre de fresques i repartir a tort i a dret. Malgrat que a priori ja sabem que tot continuarà igual, haurem rigut una estona i ens haurem quedat descansats. Exacte, si convé, senzillament podem dir que anem a riure una estona. Perquè en cap cas és que no sapiguem riure, si fins i tot ens podem arribar a riure del mort i de qui el vetlla!

Ara bé, no em negareu que els riures tenen poca sortida, vull dir que no ens hi sentim gaire còmodes. Preferim rialles, però el que se sent en algunes sèries no passa de riures enllaunats (sort que ja han passat de moda!). La rialla acostuma a ser més escandalosa. Tot i que, si l’acudit que ens acaben d’explicar no acaba de ser bo però volem agrair l’esforç del rondallaire, també ens pot sortir només mitja rialla: ara molts en dirien esbossar un somriure, un altre calc flagrant format per paraules normatives individualment però del tot foranes en conjunt.

Doncs bé, no riurem gaire si no tenim el dia i és humor de traç gruixut, com s’estila dir-ne ara. Reconec que tinc una predisposició especial per detectar castellanismes (he d’omplir un article cada setmana) però aquesta expressió també m’ho sembla. Sobretot perquè el que m’he trobat més d’una vegada als originals no és “traç gruixut” sinó “traç gros”, sospitosament paral·lel a trazo gordo. És evident que en català també podríem haver anat del sentit recte de traç gruixut (de les lletres impreses o dels dibuixos i pintures) al figurat de sense filar prim (sobretot tenint en compte que quan cal fem anar paraules gruixudes ). D’altra banda, per cert, exactament igual que ha fet el castellà. Cap diccionari de cap dels dos idiomes recull aquest sentit, per tant, dedueixo que deu ser una expressió de creació relativament recent (o tan transparent que no es considera lèxica). Però si més no fa arrufar el nas que en castellà tinguin el precedent de la brocha gorda, que sí que té força tradició: “ Dicho de una obra de ingenio: despreciable por su tosquedad o mal gusto ”, recull el DRAE.

Com he dit, tot plegat només és una hipòtesi. Déu me’n guard de tallar les ales a la creativitat de la ploma catalana. Però si algú gasta un humor de traç gruixut també podem dir que les deixa anar sense engaltar, que ho diu tot tal com raja, sense embuts, que les deixa anar pel broc gros… Però, esclar, això no és paral·lel a cap estructura castellana, és una altra cosa, és una altra llengua, sí.