Quina pau volem a Ucraïna?

Últimament Europa em recorda les primeres setmanes de la pandèmia: vivim amb la sensació que la fi del món és a tocar. Però, aquest cop, la inquietud per les armes nuclears de Rússia ha substituït la preocupació pel virus.

La premsa europea és plena de titulars lúgubres sobre l'escassetat, els talls i les apagades d’energia. Els analistes coincideixen a dir que la inflació i l’augment del cost de la vida podrien fer sortir al carrer per protestar milions de persones. El nombre de migrants que han arribat a la Unió Europea aquest any ja és molt superior al dels que van arribar de Síria el 2015. I la màquina de guerra del Kremlin augmentarà les xifres a mesura que la destrucció de la infraestructura d'Ucraïna deixi la gent sense electricitat ni aigua.

No obstant això, és poc probable que l'hivern de Vladímir Putin trenqui el compromís d'Europa amb Ucraïna. Els governs aliats poden canviar, però les sancions continuaran vigents. Només cal mirar Itàlia, on el govern d'extrema dreta recentment elegit s’ha sumat al consens europeu.

La majoria dels europeus estan indignats per la brutalitat de Rússia. I els èxits que ha obtingut últimament l'exèrcit ucraïnès afegeixen esperança a la indignació. De fet, com més avancen els ucraïnesos en el camp de batalla, més suport reben. Però el factor més important és, en realitat, a l'altra banda de l'Atlàntic. Quan el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, l'aliat més fidel de Putin a la Unió Europea, va proclamar fa poc que "l'esperança de pau es diu Donald Trump", va expressar una cosa de la qual tots els aliats de Putin a Europa s'han adonat: només un canvi en la política nord-americana pot canviar la posició d'Occident sobre Ucraïna. Més que Europa, la baula feble quan parlem d'un suport sostingut a Kíiv són els Estats Units.

Però aquesta guerra no durarà per sempre. I, més que en la guerra, quan es faran evidents les tensions a Europa serà en la pau.

Hi ha tres enfocaments diferents a l'hora de pensar com ha d'acabar aquesta guerra: el dels realistes, el dels optimistes i el dels revisionistes. Cadascun d’aquests grups té representants entre els polítics i els votants de gairebé tots els països europeus, però no estan igualment representats a tot arreu: a l'Europa occidental i del sud el debat es planteja majoritàriament entre realistes i optimistes; a Ucraïna i alguns països d'Europa de l'Est, entre optimistes i revisionistes. El que explica millor aquestes diferències són la geografia i la història. Els europeus occidentals temen principalment la guerra nuclear. Els europeus de l'Est, en canvi, temen el retorn de l'esfera d'influència russa als seus països en cas de derrota d'Ucraïna.

Els anomenats realistes creuen que l'objectiu d'Europa ha de ser que Rússia no guanyi, que Ucraïna no perdi i que la guerra no s’expandeixi. Un exemple d’aquesta visió són les declaracions del president francès, Emmanuel Macron. Amb aquesta lògica, s'hauria d'ajudar Ucraïna a alliberar la major part possible del seu territori, però una victòria ucraïnesa ha de tenir els seus límits, perquè si no fos així augmentaria molt el risc que Rússia recorri a armes nuclears tàctiques. El límit més evident, val a dir, és que Ucraïna no vagi tan lluny com per intentar recuperar Crimea, que Rússia es va annexionar el 2014.

Els realistes, legítimament, consideren el conflicte actual més perillós que l'enfrontament entre la Unió Soviètica i els Estats Units durant la Guerra Freda, perquè la Guerra Freda va ser un enfrontament entre dues forces convençudes que la història els donava la raó. Occident s'enfronta ara a un líder amb una mentalitat apocalíptica, perseguit per l'espectre d'un món sense Rússia.

El segon grup són els optimistes. Ells veuen el final de la guerra no només com la victòria d'Ucraïna sinó com el final de Vladímir Putin. Argumenten que la derrota militar de Rússia i els efectes continuats de les sancions –que seran cada cop més devastadores– són senyals clars que el temps del president rus al càrrec és limitat, i donen suport a la negativa del president Volodímir Zelenski a negociar amb Putin. Els defensors d'aquesta visió, entre els quals hi ha els Verds d’Alemanya i la majoria dels europeus de l'Est, asseguren que només el suport sense restriccions a Ucraïna pot garantir una pau duradora. A Rússia no només se l'hauria d'aturar, sinó també derrotar.

Els revisionistes no veuen la guerra a Ucraïna com la guerra de Putin sinó com la guerra dels russos. Per a ells, l'única garantia de pau i estabilitat a Europa després de la fi d'aquesta guerra seria el debilitament irreversible de Rússia, inclosa la desintegració de la Federació Russa. Advoquen per donar suport als moviments separatistes del país i per mantenir els russos allunyats d'Europa, independentment dels canvis polítics que es puguin produir al país. Segons ells, la guerra que va començar amb l'afirmació de Putin que Ucraïna no existeix hauria d'acabar amb la dissolució definitiva de l'Imperi Rus. Aquesta estratègia és, potser no sorprenentment, la més popular als països que han patit sota el domini de Moscou en el passat: Polònia, les repúbliques bàltiques i, per descomptat, Ucraïna.

Cadascuna d'aquestes escoles de pensament té, justament, els seus detractors. Els crítics amb l'enfocament realista insisteixen, amb raó, que el realisme ja es va provar el 2015 després que Rússia envaís l'est d'Ucraïna i no va funcionar. Els realistes màgics pateixen un excés d'optimisme que els fa pensar que Putin té els dies comptats. A més, el canvi de règim que desitgen els optimistes és més difícil d’aconseguir a la pràctica; al cap i a la fi, com es poden mantenir unes negociacions basades en les conclusions desitjades? I les crides dels revisionistes a desmantellar o desfigurar Rússia podrien tenir l'efecte accidental i no desitjat de donar motius als russos per lluitar en aquesta guerra, cosa que Putin no ha aconseguit.

Quan les tropes russes eren als afores de Kíiv, les diferències entre realistes, optimistes i revisionistes no eren crucials. L'únic objectiu era evitar que Ucraïna fos envaïda i que Putin s’apuntés una victòria. Però els avenços de l'exèrcit ucraïnès dels últims mesos han anat acostant aquestes diferències al centre del debat europeu. El risc real per a la unitat europea és la divergència d’opinions sobre com ha d'acabar la guerra, més que les amenaces de Putin. Ho veurem ara a l'hivern, quan augmentarà la pressió pública per iniciar negociacions amb Moscou.

Els punts de vista diferents sobre el final desitjat de la guerra contenen tanta càrrega emocional i moral que qualsevol acord serà increïblement complex. Però cal amb urgència un marc comú per resoldre la guerra. Sense això, la por dels ucraïnesos a ser traïts per Occident i la por de Putin a la humiliació militar de Rússia aviven l'escalada fins a l’extrem.

Copyright The New York Times