En quina llengua ens parlen els carrers?

En un ja molt llunyà 1980 vaig publicar un informe sobre la situació del català. Tot just estrenàvem la democràcia i teníem mil coses per canviar, per refer, per redefinir, per retrobar. La llengua era una de les més importants, bandejada i maltractada com havia estat. Però quina era la seva situació real? És el que, molt modestament, tractava d’esbrinar llavors. 

Entre les diverses dades que vaig buscar n’hi havia una que sembla menor, però que per a mi no ho és gens. Quin idioma empren els rètols, els cartells, els anuncis que veiem pel carrer? Més enllà de l'oficialitat o no d’una llengua, quina és la seva presència en la vida quotidiana? Durant tot el franquisme, a les cases, amb els amics i coneguts, els catalanoparlants havíem parlat i escrit en català; però en l’àmbit públic, no. Gairebé mai no era possible. I el que diuen els carrers és justament un mirall incontrovertible del valor públic de cada llengua. 

Doncs bé, en un petit recompte que no pretenia ser exhaustiu, fet en diverses ciutats de Catalunya, vaig trobar diferències molt notables, però una mateixa tendència: rètols i anuncis estaven escrits majoritàriament en castellà. Al centre de Barcelona, la distància era brutal: 89,5% dels rètols en castellà; només 9,2% en català i un 1,3% en alguna altra llengua. En altres llocs, en canvi, el castellà era majoritari però més limitat. A la Bisbal d’Empordà, per exemple, només atenyia el 55,3% dels rètols, mentre que el català ja hi tenia una presència significativa, amb un 40,8%; i un 3,9% barrejaven ambdues llengües. Ja hi havia també frankfurts i snack-bars, però gairebé sempre complementats amb una de les altres dues llengües. 

Hi va haver llavors bastant debat sobre aquest tema, com també sobre la retolació dels productes alimentaris, que estaven escrits en castellà encara que fossin de fabricació catalana. Durant bastants anys el català va anar guanyant terreny arreu, també a les parets i a les etiquetes. Fins i tot semblava que els productes anunciats en català eren més bons, de més qualitat. Si més no, mostraven uns fabricants més curosos amb una societat tan conscient de la necessitat de salvar els mots que va ser capaç d’imposar la bústia, el recolzament i altres paraules que s’havien perdut en la negra nit del franquisme. L’acció institucional, la voluntat col·lectiva i la convicció de la població vinguda d’altres terres que el català els obriria les portes de l’ascens social, van crear les condicions per a una recatalanització sempre parcial, però creixent. 

He volgut saber en quines llengües ens parlen els carrers, tants anys més tard, i he tornat a fer el recompte al centre de Barcelona i de la Bisbal. No és un recompte estadísticament significatiu, que només fora possible si hi hagués dades oficials; és una mena de tast per indicar-nos per on van les coses. Doncs bé, heus aquí la situació: en ambdues poblacions l’idioma dels rètols més freqüent és ara el català, però hi ha molta diferència entre les dues: només un 31% a Barcelona, si parlem de botigues on s’empra exclusivament el català. A la Bisbal, en canvi, aquest predomini és del 76,9%. El castellà ha retrocedit totalment com a llengua única en un establiment, només un 14,6% a Barcelona i un 4,1% a la Bisbal. Però, en canvi, ha aparegut un nou competidor del català. Us ho imagineu, oi? Doncs sí, l’anglès, que ocupa ja un 22,8% dels comerços al centre de Barcelona. La proporció augmenta veloçment quan ens apropem al passeig de Gràcia, aparador màxim de Catalunya, i això ens fa pensar que l’anglès anirà augmentat arreu: és des dels centres més valorats des d’on s’escampen les modes i es fan visibles les jerarquies socials, també per a les llengües. A la Bisbal, de moment, només un 5,8% de les botigues del centre ens parlen en anglès. Però no caldrà esperar quaranta anys; probablement d’aquí deu serà predominant arreu. O potser serà el xinès, i no sabrem com pronunciar-ho?

I un altre fet curiós: la nova Babel. Ja en un 31,1% dels casos, al centre de Barcelona, la barreja lingüística és total: italià, francès, japonès, àrab i d’altres, tot això mesclat amb català, castellà i anglès, en proporcions variables. Hem entrat a la globalització, les parets ens ho confirmen! Molt bé, com més llengües coneguem, millor. No oblidem, però, que cada dia desapareixen llengües mil·lenàries. El perill no és ara el castellà, sinó un anglès que acollim com un progrés; però, atenció, retolar en català no és provincianisme. Sempre, el més local, és el més universal.